Polítics insensibles

D'ençà de la mort del general Franco - dictador assassí, digui el que digui la Real Academia de la Historia espanyola- , he viscut moltes nits electorals. Durant totes elles, he pogut sentir dir a polítics de tots els colors la frase més tòpica d'aquest món en què viuen: "És molt preocupant l'alt grau d'abstencionisme que s'ha produït en aquestes eleccions. Caldrà que els polítics reflexionem sobre els motius que provoquen que la gent cada vegada s'allunyi més de la política i actuem en conseqüència".

El cert és que la reflexió els dura ben poc. Ben aviat s'adonen que de l'abstenció ciutadana el que els preocupa és la que protagonitzen els seus electors concrets. De fet, tots els partits saben perfectament que amb les actuals normatives electorals els 135 escons del Parlament o els 350 del Congrés s'hauran d'omplir, hagin votat el 90 per cent dels electors o tan sols el 20 per cent. Per això, als responsables dels partits el que de debò els preocupa és que vagin a votar els seus. De fet, ja els va bé que els electors dels altres es quedin a casa seva. És una actitud indigna i mancada de perspectiva que ha anat provocant a cada elecció un major nombre d'abstencionistes.

Els partits, els seus dirigents i molts dels seus militants, viuen tancats en un ambient claustrofòbic, allunyats dels problemes dels ciutadans sense la menor sensibilitat envers aquests. De vegades diuen coses que ens fan creure que potser sí; que aquesta vegada va de debò i que trencaran el seu aïllament suïcida. Però ben aviat ens adonem que era una esperança falsa.

Com a conseqüència d'aquesta separació entre polítics i ciutadans, ha aparegut el moviment del 15-M. Com si fos una nova nit electoral, hem tornat a sentir els polítics dir que caldrà escoltar el que diuen els 'indignats', fins i tot que moltes de les coses que plantegen són força interessants i que caldria reflexionar-hi. Però ja ha passat més d'un mes des de l'aparició del 15-M i en tot aquest període de temps no hem pogut escoltar cap resposta concreta dels polítics a una sola de les demandes populars. O no volen o no poden o no saben acostar-se a la gent. I ho acabaran pagant.

Ja ho deia aquell: "Catalunya serà cristiana o no serà"

Ha tornat CiU al poder i torna la religió catòlica als actes oficials. El conseller d'Interior, Felip Puig, ha recuperat la missa amb motiu del Dia de les Esquadres, la festa de la policía catalana.

. http://www.elpais.com/articulo/cataluna/Vuelve/misa/Dia/les/Esquadres/elpepuespcat/20110602elpcat_4/Tes

 

Fent amics

El conseller d'Economia diu al Govern central que, per estalviar diners, aturi les obres de l'AVE a Extremadura. http://politica.elpais.com/politica/2011/06/02/actualidad/1307008957_795617.html

PSC i PSOE

Dies enrrere, al programa ‘La Ventana’, de la Cadena Ser es va produir un debat sobre la relació entre el PSC i el PSOE. D'una banda, parlava qui fou alcalde de l'Hospitalet de Llobregat i ministre de Treball, Celestino Corbacho, i d'altra, l’expresident extremeny, Juan Carlos Rodríguez Ibarra. Un defensava que el PSC era un partit diferent del PSOE, mentre que l'altre es limitava a dir que era fruit d'un pacte que es va produir fa 30 anys i que comporta una certa especificitat en el marc del socialisme espanyol. El curiós del cas és que qui defensava que el PSC era un partit diferent era Rodríguez Ibarra, mentre que Corbacho, es limitava a parlar de "l'especificitat" del socialisme català.

El debat es va produir en relació a la candidatura de la catalana Carme Chacón per representar el PSOE a les properes eleccions generals. Rodríguez Ibarra es preguntava com volia ser candidata del PSOE a la presidència espanyola una persona que militava en un altre partit. Un dubte perfectament raonable i que deixa en evidència les contradiccions de molts dirigents del PSC.

Deslleialtats de tota mena

Una de les coses que més m'ha sorprès darrerament ha estat que els socialistes José Montilla i Miquel Iceta hagin acusat el secretari general del PSE-PSOE, Patxi López, de ser deslleial a José Luis Rodríguez Zapatero. Montilla primer i Iceta després han criticat el ‘lehendakari’ per haver demanat un congrés extraordinari en el PSOE. No sé si López ha estat deslleial o no, però em pregunto: ¿Com es pot demanar lleialtat a un senyor que al llarg d'aquesta legislatura ha vist com el president Zapatero l'ha humiliat públicament en pactar amb el PNB el traspàs de competències a Euskadi, tot deixant de banda el legítim govern basc?

Però no cal anar gaire més lluny. Si volem trobar exemples d'un Zapatero deslleial, quedem-nos a Catalunya. Va ser el secretari general del PSOE qui va pactar amb Artur Mas el text final de l'Estatut, sense comptar amb l’aleshores president de la Generalitat, Pasqual Maragall. Va ser Zapatero qui va fer tot el possible perquè Maragall renunciés a la Presidència; va ser Zapatero qui va pactar de nou amb Mas que el PSC respectaria el candidat més votat a l'hora d'escollir el nou president de la Generalitat (val a dir que Montilla va rebutjar aquest pacte, però el cert és que Zapatero l'havia fet sense respectar la sobirania del PSC).

Per tant, ¿quina mena de lleialtat es pot demanar envers un senyor que, pels seus legítims interessos polítics, ha preferit sempre que CiU guanyés a Catalunya i ha deixat el PSC la gens gloriosa tasca de recol·lector de vots per al Congrés i de no emprenyar els nacionalistes al Parlament?

Per cert, la notícia apareguda aquest dijous a dos diaris catalans sobre la trobada secreta que van mantenir dies enrere Alfredo Pérez Rubalcaba, Artur Mas i Josep Antoni Duran Lleida deixa ben clar que aquest afany dels dirigents del PSOE per pactar amb CiU segueix essent plenament vigent. Ho va fer Felipe González; ho ha fet Zapatero i vol fer-ho ara Rubalcaba. I el resultat sempre acaba sent el mateix: el PSC reduït a la condició de partit municipalista, fent de "palanganero" de CiU al Parlament i dient sempre que sí al PSOE en el Congrés.

La darrera visita de Rubalcaba a Barcelona hauria de fer reflexionar Montilla, Iceta i tots aquells que encara defensen que res no alteri l'actual nivell de relació del PSC amb el PSOE. Es fa difícil creure que les coses canviaran realment, si el PSC que surti del seu proper congres de refundació s'ajusta al model que ha presentat Iceta, l'actual viceprimer secretari, i que no varia gens el tipus de relació entre el PSC i el PSOE. Fins que el PSC no decideixi relacionar-se de tu a tu amb el PSOE i fer valer el seus diputats a Madrid, els Felipe, Zapatero o Rubalcaba de torn seguiran considerant CiU com el seu únic interlocutor a Catalunya.