Els detalls secrets del pacte PSC-PSOE sobre el grup parlamentari

Entre els elements que apareixen en el debat previ al Congrés del PSC hi ha el de la necessitat o no de que el socialisme català recuperi el seu grup parlamentari propi al Congrés. Amb independència del que en surrti del debat sobre aquesta qüestió el cas es que, si llegim el protocol --molt poc conegut-- signat pel PSC i el PSOE sobre la formació  de l'esmentat grup parlamentari, el que es veu és que el grup ja desaparegut reflectia una manca de sobirania força espectacular. No sé si cal que el PSC tingui o  no un grup propi a Madrid, però m'atreveixo a dir que, en el cas de que hi hagi una resposta afirmativa, l'acord ha de ser força diferent al que s'establia en el protocol que reprodueixo i que ha estat molt poc publicitat pel socialisme català i gens pel PSOE:

 

 

Protocolo de asociación del grupo parlamentario
"Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE)"
al Grupo parlamentario PSOE

Las condiciones del funcionamiento del Grupo Parlamentario "SOCIALISTES DE CATALUNYA"(PSC-PSOE)", asociado al Grupo Socialista del Congreso del "GRUPO PARLAMENTARIO PSOE", son las siguientes, según acuerdo expreso entre ambos grupos parlamentarios.

1. El Grupo Parlamentario "Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE)" mantendrá portavoz o presidente y suplente propios en la Cámara de Diputados.
2. Dicho grupo parlamentario tendrá asimismo capacidad de representación a todos los efectos previstos en las actuales normas de la Disposición de la Presidencia de las Cortes del 8 de Julio de 1977, publicadas en el Boletín de las Cortes del 11 siguiente, y las que se prevea en el futuro reglamento provisional de funcionamiento de la Cámara de Diputados de las Cortes, en su caso.
3. Ambos grupos parlamentarios acuerdan una disciplina común de voz, acción y voto en el Congreso de Diputados, para lo cual la deliberación se producirá en asamblea común, y a través de reunión conjunta de los respectivos comités permanentes.
4. Ambos grupos parlamentarios utilizarán servicios comunes que sufragarán proporcionalmente, y se dotarán de normas de funcionamiento interno análogas.
5. Los anteriores acuerdos tendrán vigencia hasta que se culmine el proceso de unidad orgánica iniciado en Catalunya entre el PSC y la Federación Socialista de Catalunya (PSOE), en cuyo momento deberá estarse a los acuerdos resultantes del Congreso de unificación.

El futur d'Euskadi segons Anson

El dimarts, El Mundo publicava un article de Luis María Anson en el que, en l'estil indecent i mancat de vergonya que el caracteritza, escrivia coses com aquesta:

"Conozco la hoja de ruta de Bildu o lo que es lo mismo, de ETA -me informa un destacado dirigente vasco-. En las elecciones autonómicas de 2013 aspira a convertirse en el partido más votado. A continuación sellará una alianza con el PNV. Después controlará todos los resortes del País Vasco, implantando una fórmula PRI e, incluso, si puede, un sistema totalitario socialista. Después se propone organizar a la Ertzaintza como un ejército, vertebrando sus mandos con los antiguos y expertos activistas del terrorismo. Una vez consolidadas estas operaciones, sesión "histórica" en el Parlamento vasco para proclamar la independencia de la "nación". Posteriormente, Bildueta exigirá la anexión de Navarra, desencandenando si fuera necesario una nueva ola de terrorismo hasta debilitar las estructuras democráticas, tal y como ha ocurrido en las provincias vascongadas. En tres o cuatro años, a parrtir de la victoria electoral de 2013, Bildueta cree que tendrá consolidada la situación".

L'article del que alguns de la dreta defineixen com a "mestre de periodistes", continua formulant hipòtesis en base a les suposades paraules d'un "destacado dirigente vasco". Augura Anson que, un cop produït aquest procés, "al Gobierno central solo le quedará una fórmula para cumplir la Constitución: ordenar conforme al artículo 155 de nuestra Carta Magna, la intervención de la Guardia Civil o, en su caso, del Ejército, que deberá enfrentarse a una tropa aguerrida, mandada por asesinos y alentada por un sector del pueblo encrespado".

La situació haurà arribat a un extrem insuportable -afegeix aquest suposat dirigent basc- amb l'obertura d'un procés de negociació internacional per arribar a la pau. I el culpable està clar: ZP. "Todo esto se está fraguando desde que Zapatero decidió, de acuerdo con ETA, la legalización de Bildu. En su intento de pasar a la Historia como el personaje que consigiuió la paz en el País Vasco, Zapatero ha entregado el poder a ETA. Se comprende que algunos le acusen de traidor a la patria. Ha vendido la unidad de España y su soberanía".

Que aquest article pugui ser escrit per un senyor que ha estat director de l'agència Efe, dels diaris ABC i La Razón, i que hagi estat publicat a El Mundo amb el vist-i-plau del director d'aquest diari, Pedro J. Ramírez, fa evident que, un ampli sector de la dreta, quan decideix anar a la guerra, hi va sense límits. Sense vergonya, sense decència, sense dignitat. Tal i com són.

La Vanguardia, de franc

Dia de festa al Tibidabo (Ajuntament de BCN): Situats en diferents llocs del parc d'atraccions, milers d'exemplars de La Vanguardia, de franc, a disposició dels molt nombrosos visitants. Una companya, María Jesús, em diu que el mateix passa al Zoo (Ajuntament de BCN). Dies enrrere visito a un amic a l'Hospital de l'Esperança (públic) i em trobo amb exemplars gratuïts de LV a cada planta. Fa poc, a Girona, agafo un tren de Mitjana Distància (depenent de la Generalitat) i m'ofereixen, de franc, es clar, un exemplar de La Vanguardia. Hi deu haver una explicació, no? Doncs que, qui ho ha de fer, la ofereixi.

Recoder i García Albiol

El conseller Recorder es pregunta a twitter: "Es sorprèn algú que García Albiol faci de García Albiol?". Amb tots els respectes senyor conseller: Quins nassos... De fet, està clar que CiU sabia prou be qui és i com és l'alcalde de Badalona i malgrat això no van fer res per impedir que aquest personatge sigui l'alcalde de la tercera ciutat de Catalunya. A molts catalans no ens sorprèn gens ni mica que CiU ho hagi fet possible.
Per cert, és evident que en aquests darrers temps el PSC l'ha espifiada moltes vegades, però em sembla un exercici de cinisme fantàstic que ara la gent propera a CiU vagi fent corre rla brama de que si el García Albiol mana a Badalona és perquè CiU i PSC ho van voler. Home... va ser CiU qui no va voler pensant en els pactes al Parlament, a l'Ajuntament i a la Diputació de Barcelona. 

Catalunya, espanyola però no estimada.

Ja fa molts anys, un valencià que va fer la Guerra civil amb els franquistes i que va esdevenir  alferez provisional de l'exèrcit "nacional", va dir en una entrevista que a ell li agradava molt Catalunya, "si no fos pels catalans".

Aquest franquista, de nom Santiago Bernabeu, va arribar a ser president del Real Madrid. Ara, llegint i escoltant tot el que s'està dient a les Espanyes sobre la decisió del TSJC en relació a la decisió del TSJC sobre la normativa catalana d'immersió lingüística,  un arriba a la conclusió de que cada cop hi ha molts més ciutadans espanyols que reivindicant la condició espanyola de Catalunya, no amaguen la seva nul.la smpatía envers els catalans, la seva cultura i les seves institucions. 

Un d'aquests defensors de la espanyolitat de Catalunya és Tomás Cuesta, articulista de l'ABC que està situat a la dreta de la dreta.. Com la gran majoria dels seus companys d'ideologia, Cuesta ha deixat clar que el seu desig seria que les lleis aconsseguissin, més aviat que tard, una "Cataluña española"amb la mateixa personalitat diferenciada que poden tenir Murcia o la Rioja. 

En un article publicat a l'ABC, Cuesta dona una peculiar visió de l'ensenyament a Catalunya: "las autoridades políticas y académicas de Cataluña han logrado que generaciones enteras de jóvenes acaben sus estudios con un más bien escaso conocimiento de la denominada lengua propiajcon un manejo del castellano que les da para salir del paso: lo mínimo para viajar por el resto de España con uns ciertas garantías de conseguir alojamiento, comida y un plano callejero". Amb  molt poques ratlles, Cuesta en té prou per intentar ridiculitzar la llengua catalana a la que cita  com"la denominada lengua propia, i per deixar als catalans com uns ignorants que gairebé no saben parlar castellà.
El que deia, volen Catalunya a España, però als faria molt feliços que fos sense catalans. No ens volen.

Autocrítica del Papa Benet?

Javier Marías explica a El País Semanal que el Papa Benet, en la seva darrera visita a Madrid, va carregar contra aquells que "creient-se deus, desitgen decidir el que és veritat o no, el que és bo o dolent, just o injust". Qualsevol diria que feia una autocrítica de la Santa Mare Esglesia, Catòlica, Apostòlica i Romana. Però, segons Marías, es veu que no, que parlava d'uns altres, dels dolents.

Mayor Zaragoza, indignat

http://www.youtube.com/watch?v=AkXTFbw7l-c&feature=share

La dignitat del PSC

Aquesta és una petició dirigida als membres de la direcció nacional del PSC: Si us plau, mai més, però de debò, mai més, davant de qualsevol mesura unilateral adoptada pel PSOE, no torneu a fer declaracions de rebuig i amenaces de que els 25 diputats socialistes catalans podrien votar de manera diferenciada dels diputats socialistes espanyols.. 

No ho torneu a fer mai més. Per dignitat. Primer de tot, per la vostra dignitat: no torneu a repetir gestos de suposada indignació que sempre acaben en un no res i que provoquen la riota generalitzada. Però, cal que ho feu també per respecte a molts d'aquells que en un moment o altre de la nostra vida varem creure que podia existir i que, de fet, era bó que hi hagués un partit socialista català sobirà, encara que amb lligams federals amb el PSOE. 

Crec que tenen raó els que diuen que, de cara al proper congrés del PSC, la qüestió del grup propi a Madrid, no hauria de ser la prioritaria. A hores d'ara el que el socialisme català ha de deixar ben clar és  si realment vol ser un partit diferent del PSOE o vol convertir-se de facto en una nova versió de la desapareguda Federació Catalana del PSOE. Un cop decidit el model de partit que es vol de cara al futur, serà el moment de parlar del que es farà amb els seus diputats a Madrid.

P.S. El PSC (la direccio del PSC, es clar) ha decidit que Carme Chacón torni a encapçalar la llista de Barcelona de cara a les eleccions generals del 20-N. Pregunta: Algú pot explicar quants caps de setmana i festius d'aquests tres anys i escaig de legislatura els ha passat a Catalunya la ministra de Defensa?  

Jugant amb la llengua

nforma eldebat.cat que “El Parlament Europeu ha rebutjat l'esmena en defensa de l'etiquetatge en català proposada per 40 eurodiputats catalans, amb Ramon Tremosa (CiU) i Oriol Junqueras (ERC) al capdavant. Per tant, podrà aprovar aquest dimecres la normativa que obliga a etiquetar els productes almenys en una llengua oficial europea. Si és així, s'obre la porta que un futur govern espanyol prohibeixi l'etiquetatge només en català’.

Segons el text proposat pel Consell Europeu, en el cas de Catalunya, l'etiquetat es podria fer en català, però també en castellà o anglès, que sí són oficials. L'esmena, segons va explicar Tremosa, volia "evitar que futurs governs espanyols vulguin utilitzar textos europeus per prohibir l'etiquetatge només en català dels productes".

D'entrada, cal deixar clar, en contra del que s'ha intentat fer creure des de determinats sectors periodístics i polítics del país, que el projecte del Consell Europeu de la Unió Europea (UE) no està centrat en la llengua catalana. No som els catalans els destinataris de les males maneres de la resta d'europeus. Estem parlant d'un projecte de normativa d'àmbit comunitari. Desprès caldrà que alguns rellegeixin la notícia i que s'adonin que, en cap cas, l'aplicació de la norma comportarà que no es puguin etiquetar els productes en català. Simplement, caldrà que, a la vegada, ho estiguin també en una llengua oficial de la UE (condició que encara no té el català i que molt possiblement no tindrà mentre segueixi formant part del regne d'Espanya).

Si la normativa no ha de comportar la prohibició d'etiquetar en català, on és el problema? ¿Tal vegada l'atac contra Catalunya es produeix perquè potser, en el futur, ens obligaran a fer els envasos en català i castellà alhora? ¿Però ja saben els senyors Tremosa i Junqueras quants productes fabricats o simplement venuts a Catalunya fan servir el català en els seus envasos i prospectes? No tan sols en català, sinó fent servir el català juntament amb altres llengües? Ja els hi ho diré: vagin a qualsevol supermercat i podran constatar que són molt pocs, una quantitat que amb prou feines arriba a ser simbòlica.

Quan l'eurodiputat Tremosa torni a Barcelona, un cop acabada la seva feina a Brussel·les, podria aprofitar i acostar-se a la seu de Convergència. I un cop allà podria demanar als seus companys, que, per cert governen a Catalunya, que facin complir les normatives vigents sobre l'etiquetat dels productes en català. En tot cas, que no es faci massa esperances: aquest dimecres hem sabut que les grans distribuïdores nord-americanes han arribat a un acord amb el Govern per saltar-se la llei del tripartit que els obligava a doblar al català massa pel·lícules. I és que, ja ho sap senyor, Tremosa, CiU ja els ha dit que no es preocupin. (Publicat a eldebat.cat)

Més impostos pels que menys guanyen

Més impostos pels que menys guanyen
No sé si calia haver fet tot el que s'ha fet a l'hora de retallar prestacions econòmiques i socials als sectors mes desfavorits de la societat. El que sí que tinc clar, per més arguments que es facin servir per economistes, polítics i empresaris, és que que les mesures adoptades no són les úniques que es podien haver aplicat.

Està clar que, quan el Govern central ordena que totes les administracions públiques redueixin un 5% els salaris dels seus funcionaris i treballadors, en la pràctica això suposa que l'efecte per a aquestes persones és el mateix que si els hi haguessin augmentat els impostos: Ells guanyen menys i les administracions disposen d'aquest diner estalviat en les nòmines. I si, de facto, es produeix aquest "augment dels impostos" a funcionaris i treballadors de l'administració, caldria preguntar-se per què ni s'ha plantejat la possibilitat d'augmentar un punt els impostos de tots aquells que guanyin més de 70.000 euros bruts a l'any. De fet, tots hem pogut sentir en moltes tertúlies de ràdio o televisió algunes persones que mostraven la seva indignació per les propostes d'augmentar un punt els impostos a aquells que guanyin més de 120.000 euros bruts anuals.

Doncs això, que a uns quants milions de ciutadans ja els han augmentat els impostos. I no són els que més guanyen. (Publicat a eldebat.cat)

L'escàndol del l'esport professional.

Alguns diaris expliquen que el Real Madrid vol interferir en la negociació entre el Barça i l'Arsenal per Cesc i que està disposat a pagar 50 milions pel jugador. A la vegada ens assabentem que els barcelonistes estudien pagar una xifra més o menys similar per fitxar un tal Alexis que fa mig any ningú sabia qui era i que ara sembla ser que s'ha convertit en imprescindible per Guardiola. El Barça i el Madrid són els dos equips que ingressen més diners a Espanya i a gairebé en tot el món. Tot i així, com que encara en gasten molt més del que guanyen, resulta que deuen centenars de milions d'euros. Però tant li fa: ara volen gastar-se 50 milions en Cesc i 50 en Alexis.

Els que saben de què va això del futbol et diuen que, de dret a llei, a la primera divisió hi haurien de quedar quatre o cinc equips com a màxim. La resta haurien de baixar a segona o desaparèixer perquè han fet fallida. A Segona A i a Segona B la situació encara és més dramàtica. Al basquet i a l'handbol les coses van igual o pitjor, amb jugadors que no cobren (i el que és pitjor, que no cobraran) i creditors que ho tenen molt negre per recuperar els seus diners.

Molts dels clubs, en qualsevol d'aquests esports, han sobreviscut gràcies als ajuts de les institucions locals, provincials o autonòmiques. Ajuts que fins ara han estat, en molts casos, molt importants i claus per a la supervivència de les entitats i que, davant de la gravetat de la crisi, perillen seriosament.

Malgrat això, encara hem de sentir a les autoritats esportives espanyoles i, en el nostre cas, catalanes, que "hasta aquí hemos llegado". Que l'esport professional tan sols ha de viure dels diners que generi i en cap cas de les subvencions publiques, i que els clubs que no reuneixen les condicions per estar en aquesta primera fila hauran de dedicar-se a l'esport amateur. Malgrat la gravetat de la crisi econòmica, encara no hem sentit a les autoritats esportives prohibint a qualsevol institució que dediqui ni un cèntim d'euro a ajudar cap club professional.

El Govern central, mentre hi hagi tants milions de ciutadans sense feina i en una situació dramàtica, hauria de prohibir que cap institució, de qualsevol nivell, aporti cap diner per aconseguir que qualsevol ciutat, o autonomia o el conjunt d'Espanya sigui l'escenari d'esdeveniments esportius a canvi d'aportar xifres milionàries als seus organitzadors internacionals. A hores d'ara, per exemple, resulta una burla esfereïdora llegir que la Generalitat valenciana donarà 18 milions d'euros per aconseguir que el Gran premi d'Espanya de Fórmula 1 se celebri en exclusiva a València.  (Publicat a eldebat.cat)

Polítics insensibles

D'ençà de la mort del general Franco - dictador assassí, digui el que digui la Real Academia de la Historia espanyola- , he viscut moltes nits electorals. Durant totes elles, he pogut sentir dir a polítics de tots els colors la frase més tòpica d'aquest món en què viuen: "És molt preocupant l'alt grau d'abstencionisme que s'ha produït en aquestes eleccions. Caldrà que els polítics reflexionem sobre els motius que provoquen que la gent cada vegada s'allunyi més de la política i actuem en conseqüència".

El cert és que la reflexió els dura ben poc. Ben aviat s'adonen que de l'abstenció ciutadana el que els preocupa és la que protagonitzen els seus electors concrets. De fet, tots els partits saben perfectament que amb les actuals normatives electorals els 135 escons del Parlament o els 350 del Congrés s'hauran d'omplir, hagin votat el 90 per cent dels electors o tan sols el 20 per cent. Per això, als responsables dels partits el que de debò els preocupa és que vagin a votar els seus. De fet, ja els va bé que els electors dels altres es quedin a casa seva. És una actitud indigna i mancada de perspectiva que ha anat provocant a cada elecció un major nombre d'abstencionistes.

Els partits, els seus dirigents i molts dels seus militants, viuen tancats en un ambient claustrofòbic, allunyats dels problemes dels ciutadans sense la menor sensibilitat envers aquests. De vegades diuen coses que ens fan creure que potser sí; que aquesta vegada va de debò i que trencaran el seu aïllament suïcida. Però ben aviat ens adonem que era una esperança falsa.

Com a conseqüència d'aquesta separació entre polítics i ciutadans, ha aparegut el moviment del 15-M. Com si fos una nova nit electoral, hem tornat a sentir els polítics dir que caldrà escoltar el que diuen els 'indignats', fins i tot que moltes de les coses que plantegen són força interessants i que caldria reflexionar-hi. Però ja ha passat més d'un mes des de l'aparició del 15-M i en tot aquest període de temps no hem pogut escoltar cap resposta concreta dels polítics a una sola de les demandes populars. O no volen o no poden o no saben acostar-se a la gent. I ho acabaran pagant.

Ja ho deia aquell: "Catalunya serà cristiana o no serà"

Ha tornat CiU al poder i torna la religió catòlica als actes oficials. El conseller d'Interior, Felip Puig, ha recuperat la missa amb motiu del Dia de les Esquadres, la festa de la policía catalana.

. http://www.elpais.com/articulo/cataluna/Vuelve/misa/Dia/les/Esquadres/elpepuespcat/20110602elpcat_4/Tes

 

Fent amics

El conseller d'Economia diu al Govern central que, per estalviar diners, aturi les obres de l'AVE a Extremadura. http://politica.elpais.com/politica/2011/06/02/actualidad/1307008957_795617.html

PSC i PSOE

Dies enrrere, al programa ‘La Ventana’, de la Cadena Ser es va produir un debat sobre la relació entre el PSC i el PSOE. D'una banda, parlava qui fou alcalde de l'Hospitalet de Llobregat i ministre de Treball, Celestino Corbacho, i d'altra, l’expresident extremeny, Juan Carlos Rodríguez Ibarra. Un defensava que el PSC era un partit diferent del PSOE, mentre que l'altre es limitava a dir que era fruit d'un pacte que es va produir fa 30 anys i que comporta una certa especificitat en el marc del socialisme espanyol. El curiós del cas és que qui defensava que el PSC era un partit diferent era Rodríguez Ibarra, mentre que Corbacho, es limitava a parlar de "l'especificitat" del socialisme català.

El debat es va produir en relació a la candidatura de la catalana Carme Chacón per representar el PSOE a les properes eleccions generals. Rodríguez Ibarra es preguntava com volia ser candidata del PSOE a la presidència espanyola una persona que militava en un altre partit. Un dubte perfectament raonable i que deixa en evidència les contradiccions de molts dirigents del PSC.

Deslleialtats de tota mena

Una de les coses que més m'ha sorprès darrerament ha estat que els socialistes José Montilla i Miquel Iceta hagin acusat el secretari general del PSE-PSOE, Patxi López, de ser deslleial a José Luis Rodríguez Zapatero. Montilla primer i Iceta després han criticat el ‘lehendakari’ per haver demanat un congrés extraordinari en el PSOE. No sé si López ha estat deslleial o no, però em pregunto: ¿Com es pot demanar lleialtat a un senyor que al llarg d'aquesta legislatura ha vist com el president Zapatero l'ha humiliat públicament en pactar amb el PNB el traspàs de competències a Euskadi, tot deixant de banda el legítim govern basc?

Però no cal anar gaire més lluny. Si volem trobar exemples d'un Zapatero deslleial, quedem-nos a Catalunya. Va ser el secretari general del PSOE qui va pactar amb Artur Mas el text final de l'Estatut, sense comptar amb l’aleshores president de la Generalitat, Pasqual Maragall. Va ser Zapatero qui va fer tot el possible perquè Maragall renunciés a la Presidència; va ser Zapatero qui va pactar de nou amb Mas que el PSC respectaria el candidat més votat a l'hora d'escollir el nou president de la Generalitat (val a dir que Montilla va rebutjar aquest pacte, però el cert és que Zapatero l'havia fet sense respectar la sobirania del PSC).

Per tant, ¿quina mena de lleialtat es pot demanar envers un senyor que, pels seus legítims interessos polítics, ha preferit sempre que CiU guanyés a Catalunya i ha deixat el PSC la gens gloriosa tasca de recol·lector de vots per al Congrés i de no emprenyar els nacionalistes al Parlament?

Per cert, la notícia apareguda aquest dijous a dos diaris catalans sobre la trobada secreta que van mantenir dies enrere Alfredo Pérez Rubalcaba, Artur Mas i Josep Antoni Duran Lleida deixa ben clar que aquest afany dels dirigents del PSOE per pactar amb CiU segueix essent plenament vigent. Ho va fer Felipe González; ho ha fet Zapatero i vol fer-ho ara Rubalcaba. I el resultat sempre acaba sent el mateix: el PSC reduït a la condició de partit municipalista, fent de "palanganero" de CiU al Parlament i dient sempre que sí al PSOE en el Congrés.

La darrera visita de Rubalcaba a Barcelona hauria de fer reflexionar Montilla, Iceta i tots aquells que encara defensen que res no alteri l'actual nivell de relació del PSC amb el PSOE. Es fa difícil creure que les coses canviaran realment, si el PSC que surti del seu proper congres de refundació s'ajusta al model que ha presentat Iceta, l'actual viceprimer secretari, i que no varia gens el tipus de relació entre el PSC i el PSOE. Fins que el PSC no decideixi relacionar-se de tu a tu amb el PSOE i fer valer el seus diputats a Madrid, els Felipe, Zapatero o Rubalcaba de torn seguiran considerant CiU com el seu únic interlocutor a Catalunya.

PSC: explicacions per una debacle

En contra del que ha dit Miquel Iceta en nom de la direcció del PSC, la gran desfeta del socialisme català d'aquest diumenge no es pot explicar per un únic motiu: el malestar ciutadà amb les mesures del Govern central. De raons que expliquen la debacle n'hi ha molts i variats i, fins i tot, contradictoris.

És evident que bona part l'electorat d'esquerres està indignat per la gestió de José Luis Rodríguez Zapatero al front del Govern - primer perquè tothom s’adonava de la crisi menys ell i després per les mesures que va adoptar en plena sintonia amb el que marcaven allò que en diuen "els mercats", concepte que intenta dissimular que ens estem referint als grans poders econòmics internacionals. La capacitat mostrada a l'hora de prendre mesures per solucionar els problemes dels bancs a prémer a fons a les classes populars, segueix essent molt difícil de digerir. En el cas concret de Catalunya, cal afegir que una part de l'electorat no ha acabat d’entendre l'acriticisme del PSC davant de totes les mesures de Zapatero.

I si aquesta era una raó generalista, n'hi ha hagut d'altres de sectorialitzades.
Una d'elles el tractament de la immigració. A l'àrea metropolitana, més que una pujada de CiU a costa del PSC, als socialistes els vots els han fugit cap a partits que han proclamat la necessitat de mà dura contra els immigrants. En alguns casos, com a Santa Coloma de Gramenet, cap als franquistes xenòfobs de Plataforma per Catalunya (PxC). A Santa Coloma han aconseguit tres escons després d'omplir les parets amb els cartells de "primer els de casa". mentre que el PP augmentava de 4 a 5 el nombre de regidors (la segona força local amb PxC com a tercera). Per la seva banda, CiU, es va quedar amb dos regidors.

No deixa de ser significatiu que un els llocs on el PSC s'ha mantingut amb força sigui Lleida, on el seu alcalde va ser pioner en l’adopció de mesures contra l'ús del burka. Candidats del PSC de l'àrea metropolitana han reconegut que al llarg de la campanya s'han trobat amb molts ciutadans que els han dit que, malgrat ser votants socialistes, ara no els votarien "per haver donat un tracte preferent als immigrants"

Una part important de l'electorat socialista, en canvi, ha decidit modificar els seu vot o passar a l'abstenció, indignat amb la decisió del PSC de fer que els seus 25 diputats al Congrés no s'afegissin a la resta de diputats catalans a l'hora de reclamar que el Govern central avanci al català els diners que estableix l'Estatut i que l'executiu espanyol es nega a pagar fins d'aquí a dos anys. És evident que la votació era una trampa de CiU per situar el PSC en un atzucac, però l'executiva socialista no va tenir la sensibilitat de fer repetir els seus diputats el vot que abans havien realitzat els seus senadors al Senat. A quatre dies de les eleccions, José Montilla i els seus van estar mancats de reflexes i no van saber copsar que els catalans estan farts de ser maltractats econòmicament. És clar que alguns pensem que també hi va a tenir molt a veure el desig de la cúpula del PSC de no comprometre la diputada i ministre de Defensa, Carme Chacón, aspirant a succeir Zapatero com candidata socialista. Si Chacón hagués votat en contra del PSOE s'hauria obert un sarau impressionant. I sembla que, entre mimar la ministra o els alcaldables del PSC, Montilla i el seu entorn van optar per protegir la Chacón.

El cas de Barcelona mereix un capítol apart i caldrà parlar-ne un altre dia.

Per cert, els resultats dels PSC són un desastre sense excuses, però caldria recordar que, fa quatre anys, la ciutat més important amb alcalde de CiU era Sant Cugat del Vallès. En canvi, a falta dels pactes que es puguin produir, els socialistes han mantingut les alcaldies de moltes de les grans poblacions de l'àrea metropolitana de Barcelona i Lleida. Fins al proper congrés de finals d'any, el PSC pot passar situacions molt diverses i fins i tot pel risc de la seva ruptura. Malgrat això i segons com acabi el procés congressual, el seu poder municipal, tot i que amb debilitat, podria ser un bon suport de cara a la resurrecció del partit.

El poder

Vaig a veure un amic ingressat a l'Hospital de l'Esperança, un centre públic barceloní. Com cada vegada, quan arribo a la planta on es troba allotjat, vaig cap a la pila d'exemplars de ‘La Vanguardia’ que, de franc, són a disposició de malalts, visitants i personal del centre. M'expliquen que aquest obsequi està disponible a altres centres de la sanitat pública catalana. Em diuen que, ja fa temps, sota la presidència de José Montilla, la Conselleria de Salut va contractar un bon grapat de subscripcions d'aquest diari.

Agafo el tren de Girona a Portbou. La senyora que seu al meu costat m'explica que ‘La Vanguardia’ que està llegint li ha sortit de franc. "No sé si és cosa de Renfe o de Rodalies de Catalunya, però sempre hi ha un bon grapat de diaris de franc per als viatgers", m'explica. Més tard, em diuen que algunes conselleries del tripartit van sentir la necessitat d'encarregar milers de subscripcions. Però no saben explicar si les subscripcions de llavors segueixen vigents o sí el nou Executiu català ha decidit renovar-les.

De bon matí, m'acosto a una oficina de La Caixa i veig que la primera entitat financera de Catalunya ha optat per ‘La Vanguardia’ per tenir informats els seus empleats. Més tard, mentre sóc a casa, escolto a RAC1, emissora del Grup Godó, uns interessants consells que reiteradament i al llarg de tot el dia, repeteixen des de fa anys per alliçonar els ciutadans sobre la necessitat de parlar un català correcte. Cal que els digui que és una campanya de la Generalitat que tan sols es pot escoltar a aquesta emissora?

Vist tot això, arribo a la conclusió que a ‘La Vanguardia’ i/o al Grup Godó hi ha algú que en sap molt.

PP i Plataforma per Catalunya d'acord: Primer els de casa!

La insistència del PP català a centrar el seu discurs electoral per a les municipals en la immigració li pot haver jugat una mala passada. Almenys, pel que fa a la imatge. I és que els populars han coincidit amb el partit populista de Josep Anglada, Plataforma per Catalunya, a l’hora d’elegir lema a Rubí: 'Primer els de casa'.

http://www.eldebat.cat/cat/notices/2011/05/pp_i_pxc_fan_servir_el_mateix_lema_a_rubi_85746.php

El joc brut de Florentino i Mourinho

Ho recorden? L'estiu del 2009, Florentino Pérez, retornat a la presidència del Real Madrid, va decidir gastar-se centenars de milions en la compra de jugadors amb l'objectiu no amagat d'acabar amb el cicle de victòries del Barça. Cristiano Ronaldo, Kaká, Benzema, Xabi Alonso, Granero, Albiol, Albeloa i Garay es van afegir a la llista de jugadors que entrenaria Manuel Pellegrini. Florentino va justificar la despesa tot dient que calia gastar en un any el que en circumstàncies normals es gastaria en tres.

La temporada 2009/10 va acabar amb un fiasco total: el Reial Madrid va quedar fora de la Copa del Rei a mans de l'Alcorcón de 2a B; va ser eliminat de la Champions League a vuitens de final, i a la Lliga, va quedar segon darrere del Barça. Vist el fracàs, l'estiu del 2010 Pérez va afegir més fitxatges a la plantilla: Canales, Di María, Pedro León, Khedira, Carvalho i Özil i, a mitja temporada, Abemayor. Va expulsar Pellegrini i va fitxar José Mourinho, potser pel fet que, com a entrenador de l'Inter, havia eliminat de la Champions el Barça.

Encara que la temporada no ha acabat, el Reial Madrid ha estat expulsat de la Champions pel Barça que, llevat d'una sorpresa gegantina, s'emportarà la Lliga. El Madrid s'haurà de conformar amb la Copa del Rei, guanyada al Barça en la pròrroga i per la mínima. Molt poc per tants diners gastats.

Dues temporades de Florentino a la presidència i tan sols pot oferir al socis una copa, la de la competició menys important del calendari oficial. I és aquí on cal buscar els motius que han portat a que aquesta temporada la Brunete mediàtica esportiva, altrament coneguda com la Central Lechera hagi donat ple suport a Mourinho i a les seves denúncies de favoritisme envers el Barça per part de totes les institucions esportives, arbitrals ‘tutti quanti’. Unes denúncies que malgrat el seu to groller i demagog no han estat desautoritzades per Pérez, ans al contrari, han tingut tot el seu suport.

El president ha gastat tot el que el club tenia i més per superar el Barça i aquest segueix essent considerat internacionalment com el millor equip del món. L'entrenador, a qui Pérez va presentar com el millor entrenador del món i que és el millor pagat, no ha sabut aprofitar la qualitat indiscutible dels seus jugadors i ha ofert victòries però molt poc joc als seus afeccionats.
Vist que anaven per mal camí, Pérez i Mourinho van arribar a la conclusió (potser el dia que el Barça els va guanyar per 5 a 0) que havien de fer servir el Pla B: si el Barça torna a quedar pel davant del Reial Madrid, hem de fer veure a tot el món que això ha estat fruit del ‘villarato’, del ‘platinato’, del dopatge i de tot el que calgui. “El Madrid ha perdut, però ha estat en contra d'un equip que juga brut i fa trampes”, és el missatge que volen transmetre urbi et orbe.

I així ho han fet amb la col·laboració de la majoria de mitjans madrilenys, que, en molts casos, no han tingut cap problema en manipular imatges i difondre rumors que atempten contra la dignitat del Barça, els seus jugadors i entrenador i la seva directiva.

Volien exhibir victòries i, sobretot, derrotar el Barça. Com que no ha pogut aconseguir-ho, llencen merda a sobre de les victòries barcelonistes.

La dreta espanyola s'afegeix a les crítiques contra Mourinho

L'ABC critica a Mourinho i a un dels dos diarias esportius madrilenys (As) "la mezcla de torpeza y manipulación de la que hizo gala un diario deportivo (seguro que ya sabes cuál fue, porque además no es la primera vez) es para mostrarla en las escuelas. Os dejo la primera versión, de las once de la noche, y la corregida, pocos minutos después, imagino que después de una bronca al tonto que conseguía demostrar lo contrario de lo que pretendía.

http://www.abc.es/blogs/poker-ajedrez/public/post/mounrinho-es-antimadridista-8732.asp

El Mundo carrega contra Mourinho

El diari de Pedro J. qüestiona la memòria de Mourinho: la memoria suele ser frágil en estos casos. Quizás fuera el dolor de la roja a Pepe -injusta o discutible, según el bando- o quizás el sabor amargo de su primer revés europeo como entrenador del Real Madrid. El caso es que el técnico portugués olvida cómo accedió a la final en su primera Champions con el Oporto. Cómo la gente de A Coruña, igual que les pudo suceder a los seguidores del Chelsea, vivieron su particular pasión arbitral.http://www.elmundo.es/elmundodeporte/2011/04/28/futbol/1303990139.html

Hitler i la caiguda de la Copa per Sergio Ramos

http://www.youtube.com/watch?v=p9LLGfFaHEI&feature=player_embedded

Florentino, un fanàtic amb molta pela

El curiós del cas és que, quan va iniciar la seva primera etapa a la presidència del Real Madrid, hi va haver molts periodistes catalans i molts afeccionats del Barça que deien que Florentino Pérez era "tot un senyor".  Ho deien malgrat que aquest personatge és el que va fer la maniobra gens elegant del fixatge de Figo.
Ara ja són molts menys els que pensen que Pérez és tot un senyor. Les campanyes que el seu club ha inspirat per tal de denigrar l'imatge del Barça --el darrer cas, el fer correr que els jugadors del Barça es droguen-- han fet obrir els ulls als barcelonistes. Pérez no és "un senyor" és un fanàtic egòlatra que busca l'admiració popular a quasevol preu. I, a més, no té cap inconvenient en dir bajanades com la que ha dit desprès de que el seu equip hagi guanyat la  Copa del Rei: "El Madrid lidera el futbol mundial".  
Han guanyat la Copa però cada cop s'assemblen més al Barça de Joan Gaspart i d'altres èpoques. Ara són ells els que celebren com un gran triomf davant del Barça, un empat en el seu camp que els deixa a 8 punts dels barcelonistes i veuen ara com el máximm guanyar la final de la Copa d'Espanya que, de cop, s'ha convertir en més important que la lliga.
Florentino, ha deixat ben clar que és un fanàtic, amb molta pela, però un fanàtic més. I prou.

CiU deixa de banda el seu programa de Sanitat

Ja és prou conegut i comentat que el Govern de CiU ha decidit aplicar, amb lleugers matisos, el compromís que figurava en l'apartat 485 del seu programa electoral: “Suprimirem l’Impost de Successions i Donacions amb carácter immediat”.

El que no és tan conegut és que el mateix programa electoral de CiU en el punt 128 del seu apartat dedicat a la Sanitat deia: “Cal millorar la gestió amb l’objectiu d’obtenir una qualitat més alta en els serveis de salut. No es pot retallar ni prestacions ni qualitat. Per tant, caldrà millorar l’eficiència per obtenir uns resultats millors amb els mateixos recursos”.

La promesa referida a la supressió de l'Impost de Succesions s'ha posat en pràctica en els primers cent dies de govern d'Artur Mas, tot i que ha comportat que la Generalitat deixarà de percebre més de 100 milions d'euros d'ingressos.

Les promeses referides a la Sanitat (un altre dia parlarem dels compromisos en altres sectors) no tan sols han quedat ajornades indefinidament, sinó que han estat substituïdes per una sèrie de propostes que entren en clara contradicció amb el que s'havia promès.

¿Com és que CiU dóna tanta importància al compliment d'una promesa, encara que li comporti perdre més de 16.000 milions de les desaparegudes pessetes i que tan sols beneficia una elit econòmica, mentre que no té cap problema en trair el seu programa sanitari, que afecta especialment uns sectors molt més amplis i menys elitistes de la societat catalana?

Per cert, pel que fa a la Sanitat, el programa de CiU també es comprometia a coses com les següents:
El punt 99 indicava: “Facilitarem de manera progressiva la llibertat d’elecció d’hospital, en l’àmbit de la Xarxa Hospitalària d’Utilització Pública, en els casos d’ingrés i cirurgia electiva. L’accés al centre triat del pacient s’haurà de produir en els temps de garantia establerts d’acord amb la capacitat disponible. En cas contrari, s’oferiran recursos alternatius en el marc de la Xarxa”.

El 101 prometia: “Es reduiran les llistes d’espera per a intervencions quirúrgiques, i s’establiran temps màxims per a cirurgia electiva”, mentre que el 102 indicava: “Una vegada superats els terminis establerts, obligaran el Servei Català de la Salut al proveïment d’una solució alternativa que caldrà satisfer obligatòriament”.

Per la seva banda, el 103 garantia “un temps màxim d’espera per accedir a la consulta amb atenció especialitzada”, mentre que el 104 deia: “Garantirem també aquest termini màxim per fer-se proves diagnòstico-terapèutiques complementàries”.

Els punts que van del 105 al 108 ofereixen un atractiu assortit de promeses: “Introduirem una garantia per tal que, en el cas de cancel·lacions d’ingressos o visites motivades per necessitat dels serveis, en un termini màxim d’un mes aquestes s’hagin resolt o s’hagi ofert una alternativa satisfactòria.”, diu el 105. “Treballarem per establir horaris més amplis d’atenció a tota la Xarxa Sanitària d’Utilització Pública.” promet el 106, i el 107 es compromet a millor “la puntualitat en la realització de les visites i en la pràctica de proves".

A Sala i Martin no l'hi ha agradat Inside Job.

A l'economista Xavier Sala i Martin no l'hi ha agradat gens ni mica el documental nordamericà Inside Job que tracta sobre la crisi econòmica que es va originar l'any 2008 als Estats Units. Parlant a una emissora de ràdio, l'economista lliberal critica el tó de denuncia dels autors del documental i recorda que els protagonistes dels fets (els que es van fer molt rics a costa de que moltíssima gent perdès la seva feina, les seves cases o els seus estalvis) segueixen estant lliures, guanyant molts diners i, en alguns casos, ocupant alts càrrecs a l'Administració Obama.
Segons la teoría de Sala i Martín si aquests indesitjables no són a la presó és perquè han actuat d'acord amb les lleis vigents i, per tant, no han comés cap delicte. En conseqüència, i segons el seu punt de vista, els autors del film són uns esquerranosos i els seus arguments no s'aguanten per enlloc i són pura demagogia.
El cas és que el que el film denuncia és el fet de que des de fa molts anys, els respectius governs dels Estats Units han anat canviant les lleis que regulaven el funcionament dels bancs i els crèdits, les han "desreguralitzat", i ,per tant, han anat reduínt, cada vegada més, el control estatal sobre el funcionament d'aquests ens. El negoci de la venda de crèdits escombraries no hauria estat possible fa uns anys als Estats Units i si ho és ara, és gràcies a l'aprimament dels mecanismes públics de control que han estat conseqüència dels canvis en les lleis.
Que aquesta gent no estigui a la pressó, que pugui seguir disfrutant dels milions i milions que han guanyat jugant brut i que encara en segueixi guanyant és deu al vistiplau que els hi han donat els presidents i molts politics nordamericans des de Reagan fins a Obama. I ho han aconsseguit tambè gràcies a l'imprescindible col.laboració i assessoria de molts economistes.
En la crítica de Sala i Martín al film, quedava clar que els xoriços no havien incomplert cap llei. No li vaig escoltar cap referència al mal que han causat a milions de persones. I és que, a certs nivells, sembla que està assumit que legalitat i ètica no tenen perquè anar unides.

L'adeu de ZP i les contradiccions de Mas i Duran.

Dissabte. A la ràdio informen que Zapatero ha anunciat al comité federal del PSOE que no es presentarà a les eleccions generals de l'any vinent. El diumenge, Juan José Millàs escriu a El País un retrat del president espanyol on explica les seves actuacions positives i les negatives i que acaba amb una tristor evident: “Sabem que va dir que no ens decebria. Sabem que ens va decebre (potser es va decebre a si mateix)”.

El mateix dissabte ens assabentem de que Artur Mas va anar a votar el divendres “a títol individual” en la consulta sobre la sobirania de Catalunya. Diuen que va votar “sí”, tot i que ell i la seva formació no estan d'acord amb la proposta de llei que Solidaritat vol presentar al Parlament per establir les pautes d'una hipotètica declaració d'independència de Catalunya. O sigui, com sempre, sí, però no; no però, sí. I la clientela convergent sense fer cap retret als seus caps.

És clar que per inconseqüència la de Josep Antoni Duran Lleida que el divendres fa circular la seva epístola setmanal als militants d'Unió dient una cosa i, el dia següent, tot el contrari. Per Duran , en la seva carta, “els polítics” han de recolzar projectes “viables” que no causin “frustració”. El dissabte, assabentat de la votació de Mas, el líder d'Unió, evita enfrontar-se amb el president i es limita a dir: “cadascú ha de fer el que consideri convenient” i afegeix que el vot de Mas és “conseqüent”.amb les tesis que aquest ha expressat reiteradament. Ja se sap que dos no es barallen si un no vol. I aquesta vegada Duran no es volia barallar.

A migdia parlo amb un amic sobre la gestió del que Mas va vendre com el “govern dels millors”. L'amic, que resulta que és un dels periodistes que millor coneixen el món interior de CiU, em diu que el problema del president és que amb tan sols 100 dies al front del Govern s'han fet evidents les seves mancances, com a gestor ,mentre que a Duran li costa massa dissimular el seu desig de fer evident el molt que mana a Palau i a la federació.

Anem al cine Renoir Floridablanca a veure “Inside Job”. A la sortida trobem a Josep Maria Ureta. Creu que la pel·lícula és “demolidora”. Té raó. El documental posa en evidència el grandiós robatori perpetrat per alguns dels bancs més importants dels Estats Units (ergo, del món) i que han acabat provocant la crisi econòmica mundial, amb l'ajut d'economistes de prestigi i l'aval, per acció (governs republicans de Reagan i Bush) i per omissió (governs demòcrates de Clinton i Obama).

Els espectadors no arribàvem a omplir la meitat de l'única sala de Barcelona on es projecta el film. Em pregunto quants milers de persones ja han anat a veure el Torrente 4 i desitjo, sense massa confiança, de que el boca-orella sigui la millor propaganda pel documental.

Artur Mas no sap com funciona TV3

Davant de l'anunci del president Mas en el sentit que, quan sigui possible, TVC hauria de tenir un canal en anglès, crec imprescindible que la directora general de la televisió pública catalana li demani a Mas cinc minuts del seu temps per explicar-li com funciona això de les llengües a la tele.

Ja dic, tan sols cal una conversa de cinc minuts. Temps més que suficient per explicar que, des de fa molts anys, a TV3, al 33 i a altres canals de la CCMA es pot escollir entre escoltar una pel•lícula o un documental en català o en versió original. Fins i tot, moltes vegades es pot triar entre posar-hi subtítols en català o en la llengua original.

És sorprenent que el president de Catalunya ignori aquesta possibilitat, que, repeteixo, fa anys que existeix. Però per això hi ha la CCMA i els seus alts càrrecs, per ensenyar a qui no en sap.

Duran i López Tena o el nostre mal no vol soroll

Aaquests darrers dies hem viscut  l'intercanvi d'acusacions indirectes entre Josep Antoni Duran Lleida i Alfons López Tena. La noticia, que ha estat prou comentada, ha servit, una vegada més, per posar en evidència la manca de seriositat d'alguns dels nostres polítics i les pressions que aquests fan sobre els mitjans de comunicació i l'acceptació que aquestes pressions tenen per part de molts d'aquests mitjans.

No pot ser que un intercanvi d'acusacions dures, especialment pel que pertoca a López Tena, acabi amb unes afirmacions d'aquest on digui que "és evident que ni el senyor Duran es refereix a mi quan diu 'un notari', ni jo em refereixo a ell quan dic 'el secretari general d’un partit polític". No pot acceptar-se que després d'haver escrit tot el que va escriure ara digui que no es referia al líder d'Unió. O va pecar greument de superficialitat primer o ara peca de covardia. Tampoc és acceptable que Duran faci referència a unes suposades malifetes de López Tena i ara suavitzi la seva versió inicial.

Però els polítics no són els únics pecadors. Resulta que un diputat català, que ha estat dirigent de CDC i vocal del Consell General del Poder Judicial a proposta de CiU, dóna a entendre que Duran Lleida actua com a lobbista al Congrés i fa servir diners públics per pagar la seva vida sexual. Resulta que, posteriorment, quan fa marxa enrere, els mitjans (els que li van dona molt espais a la noticia i els que la van amagar) es limiten a parlar-ne en un espai discret i sense fer cap escarafall.

Aquest país, Catalunya, que presumeix com el que més de la seva condició d'europeu, s'oblida del que passa als països del nostre entorn quan cal demanar comptes i responsabilitats al seus polítics.

La vicepresidenta del Govern català diu que és un error el fet que la seva biografia digui que és llicenciada en Psicologia i gairebé cap mitjà ni cap articulista a títol personal li recorda que fa més de 5 anys que aquest "error" figura en els seus currículums sense que ella ho hagi rectificat. Cal recordar que a l'Europa a la que diem pertànyer, hi hagut polítics que han dimitit per haver falsificat les seves dades professionals o universitàries?

No costa gens imaginar què passaria a Alemanya, Holanda, França, Gran Bretanya i a la gran majoria de països de la UE, si un diputat exmembre del Consell General del Poder Judicial hagués fet les acusacions indirectes que ha fet López Tena sobre Duran Lleida i vizeversa. A qualsevol país seriós, els mitjans els hi haurien exigit que provessin les seves acusacions i, de no fer-ho, els hi haurien reclamat la seva dimissió immediata.

Aquí, però, no ha passat res. Aquí mai no passa res. Els polítics afectats truquen als mitjans, demanen prudència i aconsegueixen que la noticia es vagi esmorteint de mica en mica. I no hi ha res que pugui fer pensar que les coses hagin de canviar.

Una nova genialitat del "Govern dels millors"

El diari online Economía Digital explica avui una nova genialitat del Govern dels millors que s'encarrega de gestionar la Generalitat –tot sigui dit, per la voluntat majoritaria dels catalans que van anar a les urnes--. Resulta que per aconsseguir que les nostres empreses puguin diversificar”la seva linia de treball i creixer” el conseller de Treball i Ocupació, Francesc Xavier Mena, ha creat una campanya que intentarà que 1.800 empreses catalanes aconssegueixin aquest objectiu. Per ajudar-les, el nostre Executiu els hi proporcionarà la potent quantitat de 2.200 euros a cadascuna d'elles.
.
Economia digital ho explica així: La Generalitat ha puesto en marcha este miércoles el programa Genera. En los próximos 12 meses trabajará con el Consell de Cambres de Catalunya y varias entidades económicas territoriales como la patronal Cecot (Terrassa) o Redessa (Reus) para “identificar nuevas oportunidades de negocio dentro de las empresas”, tal y como ha explicado el conseller de Empresa y Ocupación, Francesc Xavier Mena. Una iniciativa que supondrá una inversión de 400.000 euros en total y que en un primer estadio afectará a 180 negocios. Es decir, cada empresa dispondrá de 2.200 euros para diversificar su línea de trabajo y crecer. Es el principal objetivo de la Generalitat.


El conseller ha reiterado que la debilidad del tejido económico catalán es su tamaño: “Tenemos micro o pequeñas empresas y debemos dar un paso más con drivers como la innovación o la internacionalización”. Según su valoración, este es el camino más rápido para “crear riqueza y ganar en competitividad”. Precisamente este miércoles también se han dado a conocer las cifras de creación de empresas en enero. En Catalunya se iniciaron 1.300 negocios, la mayoría micro y pequeños negocios.


Por otro lado, fuentes empresariales consultadas por Economía Digital han señalado que con 2.200 euros será muy complicado desarrollar nuevas iniciativas económicas. Asimismo, achacan a la política de recortes del Govern catalán la inversión tan limitada en este programa.

Les trampes del ministre Sebastián

Vist el rebombori causat per la decisió del ministeri d'Industria, Comerç i Turisme d'utilitzar al Real Madrid per fer una campanya de promoció amb el lema “Visit Spain, visit Madrid”, el titular del ram, Miguel Sebastián, va deixar anar a la roda de premsa de presentació de la campanya que el Barça va rebutjar ser l'imatge d'Espanya. “No hi va haver manera de persuadir a Joan Laporta” va dir el senyor ministre per desmuntar les crítiques: si tan sols hi ha el Madrid és perquè el Barça no vol promocionar Espanya

En realitat, Sebastián va fer servir mitges veritats per argumentar la seva versió. D'entrada cal dir que la campanya que es va presentar el dijous té com objectiu captar el turisme asiàtic cap Espanya i en concret cap a Madrid. Es fa molt difícil de creure que el ministeri hagués buscat al Barça per una campanya creada per a vendre Madrid, patrocinada conjuntament per la Comunitat i l'ajuntament de Madrid i en la que en cap moment es fa esment a Barcelona o a Catalunya (ni a cap altra zona turística espanyola).

De fet, Sebastián va callar que el contacte amb el Barça de Laporta va ser per utilitzar unes imatges de l'equip de futbol en un vídeo promocional d'una campanya que no tenia res a veure amb la que ara ha proporcionat 3.300.000 euros al Real Madrid. Això sí, és cert que en aquella ocasió el llavors president va negar la seva autorització. Si hem de fer cas a l'actual directiva barcelonista no hi ha hagut cap contacte des de que Sandro Rossell va assumir la presidència del club aviat farà un any

Al ministre encara li ha costat molt més trobar excuses pel fet de que la campanya de tres anys pensada per captar clientela asiàtica es limiti a promoure el turisme a Madrid. I aquest és el més fotut. La gent de l'esport ha reaccionat davant de l'ajut al Madrid per diferents motius: la resta d'equips madrilenys perque volen ser partíceps de la campanya i d'altres han dit que l'actual Real Madrid no és cap exemple, a la vegada que han criticat que s'hagi deixat de banda al Barca, al qual han descrit com el millor equip del món

Però el silenci ha estat total sobre l'altre aspecte de la campanya: Gairebé ningú s'ha queixat que el Govern d'Espanya centri la seva promoció asiàtica amb Madrid i s'oblidi de promoure el conjunt de l'estat, com a mínim els propers 3 anys. El que és greu, és que Sebastián intenti sortir del sidral que ha montat i digui, ara, que estaria disposata pactar amb el Barça, una nova campanya amb el lema “Visit Spain, visit Barcelona”. Xerrameca buida. Les coses no funcionen així.

Per fer l'actual campanya, el Govern espanyol ha negociat amb el govern de la Comunitat de Madrid i amb l'Ajuntament madrileny. Ha estat un cop arribat a l'acord quan s'ha decidit contractar al Real Madrid. Ara el ministre ens vol fer creure que si no s'ha fet campanya “visit Barcelona/ Catalonia ” és perque el club no ha volgut. El que hauria de dir Sebastián és si el seu ministeri s'ha dirigit a la Generalitat de Catalunya i a l'ajuntament de Barcelona. Si no ha estat així, qué és el que ha passat, que deixi de fer trampes i de convertir al Barça en el dolent de la pel.lícula per esquivar el seu pecat de centralisme. Per molt que digui ara, el ministre mai havia pensat en una campanya “Visit Spain, visit Barcelona”.

El Govern espanyol subvenciona al Real Madrid

La web del Ministeri d'Industria, Turisme i Comerç, informa de l'acte de presentació d'un acord signat amb el Real Madrid C.F. I la Comunitat de Madrid per “promocionar Espanya i Madrid com destinacions turístiques d'excelència”. Segons diu la web ministerial, “es tracta d'un acord pioner en el que tant Madrid com Espanya es promocionaran internacionalment per mitjà d'un dels clubs més reconeguts a tot el món”. El club rebrà 3.300.000 euros dividits en tres parts iguals, a pagar pel Govern espanyol, el de la Comunitat madrilenya i l'ajuntament de la capital espanyola.
La nota afegeix que l'acord amb “el millor club del segle XX i una plataforma esportiva universal”, tindrà una vigència de tres anys i permetrà utilitzar als principals jugadors del club “com ambaixadors de les marques Espanya i Madrid”.
Al final de la llarga nota s'explica que l'acord amb el Madrid suposarà per Espanya “una millor situació de la marca com destí turístic a Asia, on el club éstà considerat com un dels més notoris”. Asia, segueix dient el comunicat ministerial, és un mercat d'especial importancia per Espanya pel seu potèncial de creixement.
Una vegada llegida la nota cal deixar constància de que la noticia no ha provocat cap daltabaix en els mitjans de comunicació i la societat espanyola en el seu conjunt:
--Ningu s'ha queixat de que, en mig d'una crisi que pateixen sobretot les classes populars i mitges, dues administracions públiques regalin uns quants milions d'euros a una entitat amb un deute esperverant.
--Ningú s'ha queixat de que a l'hora d'anar a la recerca del mercat turistic asiàtic, la publicitat d'Espanya es centri exclusivament en Madrid i es deixin a banda zones molt més importants turisticament. De nou, el que sembla inevitable. parlar d'Espanya, és parlar de Madrid. La resta, provincies.
Aquest silènci d'ara, poden estar ben segurs, no s'hauria produït si l'acord del ministeri s'hagués fet amb la Generalitat i amb el Barça per tal de promocionar les marques Espanya i Catalunya en exclusiva en el mercat internacional i en especial en l'asiàtic.
Tots els tòpics sobre els suposats privilegis de Catalunya haurien circulat abastament en els mitjans que en Joan Laporta descriu com “la caverna mediàtica espanyola” i el PP hauria denunciat el tracte de privilegi que, segons els ppulars, Zapatero dona a Catalunya.  Ara no passa res, tan sols les queixes de l'Atlètic de Madrid i del Getafe, per no haver estat inclosos en la campanya promocional de Espanya i Madrid.
I pensar que el Barça està considerat com el millor equip del món i que Zapatero diu que és barcelonista...

Xavier Trias.Estil, memòria i austeritat

Jordi Hereu, eufòric després de la seva victòria a les primàries del PSC, s’ha despenjat aquest dilluns amb unes declaracions contundents a ‘El Periódico de Catalunya’. “Amb un alcalde titella com Trias, Mas arruïnaria Barcelona”, proclama a la portada del rotatiu d’aquest dilluns. Xavier Trias s’ha enfadat molt amb la frase i, com a resposta, ha deixat anar a l'emissora Rac1 que la que ja està arruïnada és Catalunya, i que ho està - no faltaria més- per culpa d'una “gent (els socialistes) que ha portat el país al límit de la catàstrofe".

Trias es lamenta que la campanya comenci malament, però fa servir uns criteris mol subjectius per la seva crítica. Ell pot dir sense problemes que el Govern presidit per José Montilla ha portat Catalunya "al límit de la catàstrofe” i aquesta afirmació no l’impedeix assegurar que el seu és “un estil tranquil i educat”. En canvi, les paraules d'Hereu són, en la seva opinió, una mostra “d'aquest estil del PSC al qual ja estem acostumats".

D'altra banda, Trias, va mostrar a l'entrevista de Rac1 una preocupant manca de memòria. Preguntat sobre si vol fer un debat cara a cara amb Hereu, va respondre: “Oh i tant que acceptaré. Les eleccions anteriors em vaig passar temps i temps demanant el debat i només en vaig aconseguir fer un”. 

El cas és que l'alcalde, entrevistat una hora després a la mateixa emissora, va mostrar la seva sorpresa per aquest comentari i recordà que ell i Trias van fer forces cara a cara. Una mirada superficial a Google permet constatar que la mateixa CiU havia situat a Youtube imatges de tres debats d'aquest tipus: un a la SER i la seva cadena Localia TV; un altre a ‘El País’, i un tercer a l'Ateneu Barceloní, organitzat pel diari ‘El Periódico’. 

El repàs al Youtube permet veure també un vídeo de CiU on el regidor Trias reclama en el plenari municipal que el consistori prengui mesures i que doni exemple d'austeritat davant de la greu crisi econòmica que pateixen els ciutadans. La mateixa austeritat que ara practica al Govern de CiU i que ha quedat demostrada amb les mesures restrictives en el camp de la sanitat, l'ensenyament, la cultura i molts altres sectors. 

Contrasta aquesta comprensible reiteració en la necessària austeritat amb la noticia que Albert Balanzó va publicar fa uns dies al diari ‘Ara’. Segons explicava, Trias prepara un viatge a Boston i Nova York  que farà acompanyat de diversos periodistes amb les despeses pagades. El cas és que hi ha una evident contradicció entre predicar l'austeritat i dedicar-se a pagar viatges propagandístics a l'estranger als periodistes. Sobretot si tenim en compte que els partits viuen, a més dels donatius anònims, dels diners que els hi arriben de fons públics, o sigui dels ciutadans.

Per cert, que quedi clar que aquesta generositat amb els mitjans de comunicació, fora de lloc i èticament molt qüestionable, també la practiquen la majoria de les institucions. Però aquesta és una altra història de la que en caldrà parlar alguna vegada.

Hereu guanya les primàries del PSC

Dissabte al vespre. Mentre veig a Jordi Hereu i als seus seguidors celebrant amb entusiasme la seva victòria davant Montse Tura a les primàries del PSC, em vénen a la memòria les imatges dels músics de l'orquestra del Titànic tocant imperturbables i sense defallir, mentre el vaixell s'enfosava de manera ràpida i sense remei .

Try to remember Barry MCGuire. Una delicia del 1965

Polítics i excuses de mal pagador

Al llarg de la primera etapa de govern de CiU, els diferents executius del president  Jordi Pujol van encarregar molts informes. Alguns, justitificats  del tot i d’altres, utilitzats com excusa per subvencionar a amics i coneguts. Aquest darrers informes van propiciar les crítiques, comprensibles, dels grups opositors. Era, deien amb tota la raó, lleig i poc ètic. CiU, per la seva banda, els justificava amb excuses de mal pagador.

Quan les esquerres van arribar al govern van oblidar les seves anteriors crítiques als informes innecesaris i en varen encarregar.Molts. I com abans, n’hi havien de justificats i d’altres d’injustificables. I va passar el que havia de passar: CiU, oblidant la seva actuació en els darrers 23 anys,  va criticar aquests “ajuts a amicsI coneguts” del govern tripartit i aquest, oblidant les seves crítiques del llarg passat,  va intentar justificar-los sense massa éxit.

Una situació semblant es dona amb la presència de familiars de consellers en llocs de responsabilitat del Govern. CiU es va indignar molt i va criticar que Pasqual Maragall situés al seu costat al seu germà Ernest, que Joaquim Nadal fes el mateix amb el seu germà Manel i que Josep Lluís Carod-Rovira comptés amb el seu germà Apel-les.  Ja ho recordaràn, CiU va fer sang  amb aquests “casos de nepotisme” i el Govern d’esquerres va dir que el criteri per designar aquests i d’altres càrrecs va ser el de la qualitat professional dels mateixos.  

Les  crítiques que CiU va fer  abans s’han convertit ara en justificacions, i el tripartit ha deixat de banda les seves justificacions per denunciar el “nepotisme” del nou executiu convergent. I és que el govern d’Artur Mas ha fet el mateix que va denunciar als seus rivals: Un germà de Felip Puig, l’Oriol,  estarà al front del Servei  metereològic  -- sí, l’encarregat de dir si les condicions  del temps permeten circular per sobre o per sota dels 80 kms. hora--; l’ex conseller  Pere Maciàs, parlamentari a Madrid, ha vist com la seva sona ha estat designada directora de Qualitat Ambiental,. Per la seva banda, la dona del diputat Josep Rull serà assessora del conseller deTerritori i Sostenibilitat, Lluís Recoder i la de l’exdiputat Enric Ticó, és la nova directora de comunicació  del Port Autònom de Barcelona.  

I el més trist és tenir el convenciment de que no hi ha res que ens pugui fer pensar que aquests casos no es repetiran, d'aquí a uns anys, quan torni a canviar el color del Govern.

M'agrada: Ovidi Montllor - Els amants

El gran error d'Hereu

Al llarg de la campanya que enfronta Jordi Hereu i Montserrat Tura per ser escollits com a candidat/a del PSC a l'alcaldia de Barcelona, Hereu ha insistit que tant la seva companya de files com el candidat de CiU, Xavier Trias, s'han de limitar a parlar de projectes, i que, en canvi, ell pot exhibir el seu treball al front de l'ajuntament barceloní.

No cal fer un gran esforç intel-lectual per arribar a aquesta conclusió. Per això li recomanaria que, posats a reflexionar, esmerci un moment del seu temps a pensar com és que, malgrat la seva bona feina, els sondejos mostren que hi ha una part molt important de l'electorat barceloní que no el vol com a alcalde. Per cert, té un suport més baix que el que en el seu moment tenia Joan Clos i que va fer que, per decisió del partit i per evitar una debacle, Hereu el substituís abans d'hora al front de l'ajuntament.

Induït per membres del seu entorn, que pensen més en el congrés del PSC de la propera tardor que en el resultat de les municipals de maig a Barcelona, Hereu recorda sovint que ell va donar suport a Montilla en les darreres eleccions catalanes i es lamenta que ara no hi hagi hagut reciprocitat per part de la direcció nacional del PSC. Posats a pensar en les eleccions catalanes i en el desastre electoral que van patir els socialistes, Hereu hauria de pensar també que el fracàs de Montilla es va produir tot i que la gestió del Govern d'esquerres no va ser ni de bon tros el desgavell que la dreta i els mitjans que li donen suport han venut.

Potser Hereu hauria de pensar que el fracàs a les catalanes va ser degut a molts motius i que un d'ells, gens menyspreable, va ser la manca de lideratge de Montilla davant de la ciutadania. Una mancança que també es dóna en el seu cas i que té una gran importància sempre, però especialment en moments de crisi com els d'ara.

Hereu, jugant la carta emocional, pot guanyar les primàries, però és pràcticament impossible que guanyi les eleccions. I Barcelona tindrà un alcalde que inicialment va rebutjar ser candidat perquè preferia seguir de diputat a Madrid –tan sols cal mirar els diaris d'aquella època– i que encara és l'hora de que presenti un projecte de futur engrescador per a la capital de Catalunya.

Podria haver estat diferent, hauria d'haver estat diferent. No ho ha estat malgrat que Hereu ha sigut un bon alcalde, però a qui un entorn de tecnòcrates elitistes ha allunyat de la ciutadania i l'ha portat a la situació actual.

CiU i el Grup Godó

Em pregunto fins a quin punt està vinculat el futur de TV3, Catalunya Ràdio, BTV i Com Ràdio, al decidit suport que el Grup Godó (La Vanguardia i Rac1)  dona a CiU i molt especialment a Artur Mas i Xavier Trias en les seves aspiracions a fer-se amb la presidència de la Generalitat (ja aconsseguida) i l'alcaldia de Barcelona, respectivament.

Las siete maravillas de la economía española

Ignacio Escolar, que va ser el primer director del diari Público, fa una anàlisi d'aquells aspectes de la situació económica espanyola que banquers, empresaris, economistes i periodistes de dretes acostumen a obviar: el patiment dels més debils. http://www.escolar.net/MT/archives/category/estrategias-oblicuas

L'error de Tura

Dilluns al migdia. He estat al CCCB on es celebrava el debat organitzat per El Periódico entre Jordi Hereu i Montserrat Tura, aspirants ambdós a ser el/la candidat del PSC a l’alcaldia de Barcelona. Mentre els dos aspirants fan un exercici de fair play, sense fer sang, penso en com ha estat possible que la Tura hagi acceptat de participar en uns cara a cara que, per força, tan sols havien de beneficiar a Hereu.

Es evident que tan sols Hereu, que encara ara és l’alcalde, pot exhibir davant de l’audiència el balanç de la feina feta a l’ajuntament mentre que Tura s’ha de conformar amb parlar de projectes de futur, de models de ciutat i amb fer petites crítiques indirectes a la gestió del seu rival.

Està clar que Tura, en un acte obert als mitjans i tots els ciutadans que el vulguin seguir, no pot criticar amb duresa aquelles coses que l’ajuntament ha fet malament perquè seria donar arguments a Xavier Trias i a la resta de candidats d’altres partits. Encara menys pot desautoritzar el llistat de l’obra feta per Hereu perquè, si arriba a ser candidata, serà aquesta obra la que haurà de defensar davant de les crítiques dels altres candidats.

La pregunta és, doncs, que ha portat a Tura a acceptar aquests debats amb públic i periodistes? Sembla evident que fer aquest tipus de debats però amb accès restringit als militants i simpatitzants del partit, hauríen permès un joc dialèctic més obert i més sincer, sense els condicionaments que imposen els debats oberts.

Quan Tura va decidir ser candidata segur que ho va fer perquè considerava que la gestió d’Hereu tenia punts febles. S’ha preguntat la candidata a candidata que és el que hi ha guanyat fent uns debats en els que no pot exposar tots els seus arguments per no donar municions als seus rivals? Els mitjans de comunicació són molt importants per a difondre unes propostes davant del conjunt de la ciutadania, però ara estem parlant d'una altra guerra que es juga davant d'un milers de persones afins i que requereix unes armes ben diferents.

Still Got The Blues - En record de Gary Moore, mort aquest diumenge a Màlaga

M'agrada: Jacques Brel _ La Chanson des Vieux Amants

El mal exemple d'Alguaire

A Catalunya,i a Espanya, hem portat massa anys visquent molt per sobre de les nostres possibilitats. A nivell personal, però també per part de les diferents administracions que gestionen els diners públics. Gràcies al patriotisme localista de polítics, societat civil i mitjans de comunicació, i al fet de que aquí més que política, es fa electoralisme, ens hem arribat a creure que, amb independència del seu nombre d'habitants, de la distància a una gran capital, de les seves característiques socials, económiques o culturals , totes les capitals de provincia han de tenir autovies, estació de l'AVE, universitat, palau de congressos i auditoris espectaculars.

Tant li fa que l'autovia o de l'AVE, tinguin pocs usuaris; que les universitats tinguin pocs alumnes i menys diners, o que el nombre de concerts i congressos que es celebrin al llarg de l'any sigui esquifit. Que el patriotisme local ens costi un ull de la cara, sembla no importar gens ni mica ni als administradors, ni, el que és pitjor, ni als administrats.

Potser, d'aquí molts anys, l'aeroport d'Alguaire (Lleida) serà imprescindible i rendible. No pas ara. I es fa difícil d'entendre quins varen esser els motius que van portar als anteriors governs de la Generalitat a construir-lo. Ara, quan fa un any de la seva inauguració, el nou executiu català ha decidit fer front a una realitat dura i, a la vegada, del tot previsible, adoptant una serie de mesures inevitables. Es suspenen els plans d'ampliació de l'aeroport i per acord d'ambdues parts, es trenca el surrealista conveni signat amb Vueling que establia la creació d'un vol setmanal entre l'aeroport lleidatà i el barceloní d'El Prat.

Encara que el conseller de Territori i Sostenibilitat, Lluís Recoder, ha dit que l'aeroport d'Alguaire “ha superat amb bona nota el seu primer any de funcionament”, el cert és que les mesures adoptades pel Goven són conseqüència de les xifres negatives en totes les vessants: El total de passatgers (arribades i sortides) ha estat de 61.769.

L'aeroport tan sols funciona els caps de setmana i un dels vols programats, el Lleida-París, operat per Vueling, va deixar de funcionar per la manca de passatgers. El vol setmanal amb Barcelona, que es va crear amb l'argument de que servia per portar passatgers lleidatans als vols amb sortida d'El Prat, ha tingut un promig d'ocupacio del 4% (5o 6 persones per vol). Per fer aquest servei, la companyia rebia del Govern català un total de 10.000 euros mensuals.
Fins ara, hi ha tres companyies que operen a Alguaire: Vueling, Ryanair i Pyrenair. Els seus vols, subvencionats per les institucions, enllacen la capital de la Terra Ferma amb Palma de Mallorca, Milà, Frankfurt, Vigo i Madrid.

Malgrat que l'anterior Govern va fer gestions amb totes les empreses especialitzades, no va aconsseguir convencer a cap d'elles per tal que es fessin càrrec de la gestió de l'aeroport. Sembla clar que van considerar que uns serveis tan reduits i que tan sols funcionen el cap de setmana comporten moltes més despeses que ingressos.

En tot cas i encara en aquests moments, la pregunta a fer-se és: Calia?

L'oblit de Rajoy

La pregunta que va deixar en blanc a Mariano Rajoy havia estat pactada amb anterioritat. El líder del PP sabia quina qüestió li preguntaria la noia i per aixó ja tenia la resposta escrita. Malgrat la trampa preparada per el factotum de El Mundo i Veo TV, Pedro J. Ramírez, el que havia de servir a Rajoy per exhibir-se, el va acabar deixant en ridícul. Ho expliquen a Público: http://www.publico.es/espana/359645/la-pluriempleada-votante-de-rajoy

Una nova batalla de la guerra eterna Barça-Madrid

Estrella Damm ha triomfat amb la seva falca sobre Catalunya i el Barça (gran èxit a YouTube). Ara ha sortit una versió sui generis: Aprofitant les imatges originals, els diàlegs son sustancialment diferents. http://www.youtube.com/watch?v=JQEev4Ou05I. Salut!

Noticia: Les propostes de Rajoy per frenar l'atur dels joves

Aquesta setmana, Mariano Rajoy va ser entrevistat a VeoTV per Pedro J. Ramírez. Preguntat per una noia, votant del PP, sobre les seves propostes per combatre l'atur entre els joves, Rajoy va tenir moltes dificultats per contestar. El PSOE no ha trigat gens ni mica en aprofitar la pifia del líder rival: Podeu veure el video a ¿Quieres saber cuál es la propuesta de Rajoy sobre empleo juvenil?, descúbrelo pinchando aquí

Noticia: Cara a cara Hereu - Tura a El Periódico

Jordi Hereu i Montserrat Tura, els dos aspirants de les primàries del PSC a Barcelona, protagonitzaran dilluns que ve, 7 de febrer, un cara a cara organitzat per EL PERIÓDICO.

Tura ha acceptat avui participar en l'acte, al qual ja s'havia compromès amb anterioritat Hereu. El debat se celebrarà al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) i estarà obert a tots els mitjans de comunicació.

El cara a cara, que començarà a les 13.00 hores, es podrà seguir en directe a través de la web del diari i comptarà amb la participació de periodistes i articulistes d'EL PERIÓDICO.

Els dos candidats han pactat també celebrar un debat sota el mateix format l'11 de febrer a Barcelona Televisió i participar en una conferència de premsa al Col·legi de Periodistes de Catalunya, en una data encara per concretar. (El Periódico de Catalunya)

Noticia: Oriol Pujol diu que votarà 'sí' en la consulta sobiranista de Barcelona

El president del grup de CiU al Parlament, Oriol Pujol, ha declarat a Ràdio Estel que votarà afirmativament en la consulta sobiranista de Barcelona, convocada per al 10 d'abril, al·legant que aquesta posició no li genera "cap dilema".

Pujol ha defensat el seu vot malgrat que el president de la Generalitat, Artur Mas, ha expressat que la consulta li genera un "dilema" per la responsabilitat del càrrec que ocupa.

"Puc actuar amb llibertat de consciència votant el que em sembli millor", ha afegit.

El desgavell del Tripartit

Hem estat set llargs anys sentint parlar del “desgavell” del Triparti. Ho han proclamat de manera insistent els seus adversaris polítics i un bon grapat de mitjans de comunicació. Cal dir que el resultat d'aquesta campanya va ser molt positiu pels opositors de l'executiu i que, en bona part, va ser conseqüència dels errors del mateix tripartit.
Sort que ara tenim “el govern dels milors”, Artur Mas dixit, i les coses han variat sensiblement. O no?

Pel que fa a la limitació de velocitat als accesos de Barcelona, les declaracions públiques dels consellers Felip Puig (Interior) i Lluís Recoder (Territori i Sostenibilitat) han estat força diferents i, de fet, contradictories. Tot plegat per que, segons sembla, el dilluns, Puig acabi anunciant el que, de fet, tan sols serà una supressió parcial del límit de velocitat.

I no serà perque CiU no tingues clar el que calia fer: A mitjans de l'any passat, el llavors portaveu parlamentari de CiU, Oriol Pujol, va dir que José Montilla dificilment podria liderar la lluita contra l'atur si no es capaç d'eliminar “l'errònea” mesura del Govern de limitar la velocitat a 80 kms. Segons La Vanguardia, Pujol va dir que la raó del manteniment dels 80 kms no era ni la reducció de la sinistralitat ni dels índexs de contaminació, sino l'afany recaptatori del Govern. I el propi Mas, desprès de les eleccions va assegurar que el límit desapareixeria. “Ho tenim molt estudiat”, va dir categòric.

Aquesta mateixa setmana hem sabut que la vicepresidenta Joana Ortega ha desautoritzat al secretari d'Habitatge, Carles Sala, i ha dit que la posició oficial del Govern català no és la defensa d'una reforma legal que generalitzi la dació per pagament. Fonts de Vicepresidència han dit que implantar aquest sistema de manera indiscriminada podria generar picaresca i afectar la sostenibilitat del sistema financer. Per això proposen que sigui el jutge el que decideixi quan es pot acceptar la dació per situacions socials d'extrema gravetat degudes a la crisi.El passat dimecres, Sala havia aplaudit una sentència judicial contraria a que els deutors d'una hipoteca,a mñés de torbar l'immoble hipotecat, hagin de seguir pagant la quantitat pendent.

La vaga encoberta d'alguns maquinistes del servei de Rodalies de Catalunya, operat per Renfe, també ha servit per mostrar que en “el govern dels milors” encara no tenen massa clar lels termes del traspàs. Homs, el portaveu governamental, i algún altre càrrec de l'executiu van advertir a Renfe que o arreglaven el problema o pensarien en canviar d'operadora. El conseller Recoder va haver de corregir-los. Potser perquè Recorder sap que, a hores d'ara, els Ferrocarrils de la Generalitat, FGC, encara no estàn preparats per a fer-se càrrec del servei que dona Renfe, ni en mitjans ni pel que fa als més que possibles problemes intern sque provocaria la sensible diferència de les condicions laborals entre els treballadors d FGC i de Renfe, molt superiors les de la companyia espanyola.

Per cert, gran intervenció de la del portaveu Homs quan va anunciar que el Govern aprovaria un credit de 10 milions d'euros a Spanair “per salvar-la de la fallida”. Una paraula, la de “fallida” que, per raons obvies, va indignar a la cúpula de la companyia aèria.

El que deiem, sort que s'ha acabat el desori del Tripartit i que ara ens governen “els millors”.

Els temors de Trias

Xavier Trias ha dit el següent en referència a les anunciades primaries del PSC per escollir el candidat a l'alcaldia de Barcelona: "Assistim a un espectacle fora de lloc al PSC. Han perdut el nord, ara fan servir l'ajuntament per solucionar els seus problemes de partit, inverteixen únicament les seves energies a salvar la cadira i no a gestionar els problemes de la ciutat, que per això els han votat" . O sigui que cal pensar que al senyor Trias no li agrada gens ni mica que els militants i simpatitzants d'un partit puguin escollir directament el seu alcaldable.

De les paraules de Trias cal deduir que ell prefereix els nomenaments a dit i que considera negatiu el debat intern d'idees i projectes i donar la veu als militants i simpatitzants del partit. Per ell, sembla ser, això és un "espectacle fora de lloc". I encara ho arrodoneix dient " si soc alcalde, aquestes actituds (les primaries i el debat intern) no passaran". Que quedi ben clar que no acceptarà ni contestació ni debatre res amb la seva gent.

Ara bé, aquesta indignació mostrada per Trias pot tenir com a motiu de debò el fet de que l'anunci de Montserrat Tura de voler ser candidata a l'alcaldia de Barcelona li ha trencat el seu esquema electoral. El candidat convergent pensaba arribar a les eleccions de maig assistint ben tranquil a l'espectacle de l'enfonsament gradual de Jordi Hereu. Ara en canvi, el simple fet de l'obertura d'un diàleg intern en el sí del PSC ho canvia tot. Els seus rivals guanyaran protagonisme i fins i tot potser augmentin els seus minvats vots actuals. Hereu podria refer-se, cosa difícil, o Tura, aval.lada per la seva trajectoria al Govern, podria recuperar molts votants socialistes i aconnseguir-ne de nous.

I això no li agrada gens ni mica ni a Trias ni als seus assessors. per aquest motiu, han optat per desqualificar un procès democràtic en el sí del partit rival i han optat per donar arguments a aquells ciutadans pels quals els polítics són un món apart i que tan sols estan capficats en els seus "problems interns i en salvar les cadires oblidantse de gestionar la ciutat". Un missatge populista i barat. molt allunyat del que cal esperar d'un polític de la trajectoria democràtica de Trias, un missatge que el fa quedar malament i que traspua un cert temor al que pugui passar d'ara en endavant.