divendres, 1 de març del 2013

Els pecats originals del PSC (i 2)




El PSC que va sorgir del Congrés d'Unitat Socialista del 1978, va néixer marcat per l'ambigüitat. Sí, era una formació sobirana, inscrita com a tal en el registre de partits, però, a la vegada, la seva sobirania quedava limitada per alguns punts del protocol de constitució i, el que és més difícil de pair, per alguns pactes “secrets” (com per exemple el de votar sempre igual que el PSOE en el Congrés) als quals havien arribat els negociadors del PSC (c) amb la cúpula federal del PSOE.

De fet, la sobirania real del PSC en relació al PSOE era molt semblant a la que disposaven els països de l'Est en relació a la desapareguda Unió Soviètica: disfrutaven d'autonomia i, a canvi, li subminstraven les matèries primes que aquesta necessitava. El PSC disfrutava d'autonomia pel què feia a la política catalana, i, a la vegada, constituïa, juntament amb Andalusia, el millor proveïdor de vots socialistes a les eleccions generals. 

Pel socialisme espanyol, el pacte català va ser una gran jugada. El nou PSC va conformar-se com una representació molt real de la hetereogènia societat catalana dels anys 70. I li va anar bé: Fins a les darreres eleccions generals, havia estat sempre la força més votada.

Acabat el congrés, el PSOE va fer tot el possible per transmetre públicament l'imatge de que el PSC i el PSOE eren un mateix partit. Ho van fer per la via del silenci i de deixar que els seus militants ho interpretessin així. De fet, fins i tot ara, encara hi ha dirigents socialistes espanyols (a nivell federal i de les federacions territorials que no tenen gens clar l'estatus del PSC. Un d'ells, el mateix president del PSOE, Juan Antonio Griñán com ha mostrat en diverses entrevistes, no fa gaire)".

La potència del PSOE i la debilitat de les primeres executives del PSC, farcides de problemes provocats per la heterogeneitat d'origen dels seus components, van acabar de consolidar aquesta imatge.

Un fet clau en aquest sentit va ser la participació del PSC en els congressos federals del PSOE. El pacte d'unitat establia que els socialistes catalans hi enviarien delegats, però tan sols “perquè participin en les sessions, debats i resolucions"  a l'hora de fixar l'estratègia política a nivell estatal. Malgrat el contingut del pacte, el mateix PSOE va propiciar que la delegació del PSC participés en els congressos en les mateixes condicions que qualsevol federació: és a dir amb dret a veu i vot en tots els aspectes congressuals fins i tot en els que afecten a qüestions organitzatives internes d'un partit diferent.

Aquest fet contradictori que suposava una acceptació tàcita de manca de sobirania per part del PSC, ha arribat al seu paroxisme amb la presentació d'una militant del PSC, Carme Chacón, com a candidata a liderar un partit diferent del seu i a fer-ho amb l'ajut de persones de la direcció del socialisme català.

Les coses van anar doncs, tal i com a Madrid desitjaven Felipe González i Alfonso Guerra: el PSC proveint de vots a les generals i derrotats a les catalanes. Ben aviat es va constatar que a Felipe i a Guerra ja els anava bé que CiU governés a Catalunya i actués com a soci seu a Madrid. Mentrestant, al PSC se l'hi atorgava el limitat paper de “partit municipalista”, paper que va complir a les mil meravelles i que, per cert, Chacón també reivindica.

Aquest status quo, que limitava l'acció política plena del PSC, es va anar mantenint al llarg de dècades, amb períodes de més o menys tensions. Tot va començar a canviar amb l'arribada a la cúpula del PSC dels dirigents territorials coneguts com “els capitans”, procedents especialment de la federació del Baix Llobregat i amb José Montilla al capdavant.

El canvi es va consolidar amb l'arribada de Pasqual Maragall a la lluita per la presidència de la Generalitat. Va ser llavors quen la cúpula catalana es va dedicar a dir públicament als seus socis del PSOE que el PSC és un partit diferent i sobirà. Afirmació i actitud que, tot sigui dit, no s'havia escoltat gaire quan els que estaven al capdavant del partit eren noms de clara nissaga catalanista

L'afany de governar el PSC sense limitacions, va fer que els “capitans” comencessin a plantar cara a la direcció federal del PSOE. I les tensions freqüents van començar a aparèixer, fent-se més i més grans a mida que Maragall adquiria relleu com a candidat, primer, i com a president, després. 

De manera sorprenent la criisi va començar a esclatar amb l'arribada de Zapatero a la secretaría general del PSOE. El seu federalisme inicial i la seva connivència amb el PSC i en especial amb Maragall, va anar transformant-se en enfrontaments. Aquests van culminar quan, d'amagat del PSC, Zapatero va pactar amb Mas el nou Estatut, a la vegada que es va comprometre amb ell a que el PSC li cediria la presidència de la Generalitat.

Tanmateix, va ser en aquest període quan es van començar a sentir veus del PSOE demanant la ruptura amb el PSC, tot i que la majoria de dirigents, desconeixedors de l'estatus català, es limitaven a lamentar-se del comportament “d'una federació”. 

El dret a decidir ha acabat de complicar les coses, però, a la vegada, a ajudat a deixar clara la sobirania del PSC, que ja existia des de sempre, però que no s'utilitzava gairebé mai.

No sé quin futur espera al PSC i al PSOE, com tampoc està clar què serà el que esdevindrà a altres formacions catalanes i espanyoles. En tot cas, sembla inevitable la reformulació del pacte entre els dos partits socialistes. Un nou pacte que hauria d'establir clarament que es tracta de dos partits diferents i de fixar la creació d'una comissió d'enllaç entre ambdues executives.

Sembla clar que la participació del PSC als congressos federals s'hauria de limitar, tal com deia el pacte d'unitat, a la participació de delegats catalans tan sols en el debat sobre l'estrategia política a nivell d'Espanya. El reconeixement de la diferenciació entre els dos partits, hauria de comportar que cap militant d'un d'ells pogués ocupar càrrecs de direcció en l'altra part, ni tan sols a formar part de les seves candidatures.

Dit tot això, i acceptant que el PSC ha tingut molts problemes d'identitat i ha caigut sovint en contradiccions, faria meu el reconeixent que el periodista Eduard Voltas, ha fet de l'aportació històrica del PSC a Catalunya, en un article aparegut a nació digital.cat :"Sense el PSC no seríem aquí. Sense el PSC no hauria estat possible generar el granític consens social a l’Àrea Metropolitana al voltant de la immersió. La dignificació urbana dels barris populars també és obra molt majoritàriament del PSC municipalista, amb tot el que això ha aportat de benestar i, per tant, també de cohesió. Sense el PSC i la inspiració meravellosa de Pasqual Maragall avui Barcelona probablement seria una ciutat fora dels circuits internacionals, no preparada per ser la capital d’un estat modern. Ara ens podem plantejar la independència perquè tenim cohesió social i una gran capital. El PSC hi té molt a veure. Molt”

Un reconeixement, el de Voltas, que, per cert, sovint se l'hi ha negat al PSC per part d'aquells que confonen independència amb intransigència.

dijous, 28 de febrer del 2013

Els pecats originals del PSC (1)

Qui subscriu aquestes ratlles fa més de 32 anys que no milita a cap partit, però el cas és que va ser militant de Convergència Socialista de Catalunya, primer, del PSC (Congrés), desprès, i del Partit dels Socialistes de Catalunya, posteriorment.  Fruit de la meva experiència en aquesta història, he d'admetre que en el procés que va portar a la unitat del socialisme català, ens varen prendre el pel a tots plegats, a nosaltres, però també als companys procedents de la Federació Catalana del PSOE.

En tot el procés previ a la creació del Partit dels Socialistes hi van haver moltes desconfiances. A la gent del PSC (C), se'ns va fer creure que el nou partit seria del tot sobirà i que, fruit d'aquesta sobirania, establiria un acord federal amb el PSOE per fixar, conjuntament amb aquest, l'estratègia a nivell d'Estat "en el marc de la lluita de classes".

A la vegada, a la gent de la FSC-PSOE, s'els hi va fer creure que, de facto, el nou partit no era altra cosa que "un partido de nacionalidad o región", nom amb el qual el PSOE començava a designar les seves federacions territorials que havien xuclat als petits partits que formaven la Federació de Partits Socialistes (FPS) o al Partido Socialista Popular de Tierno Galván.

Al congrés d'unitat s'hi va arribar amb una desconfiança consolidada. Nosaltres, els del PSC (C) començàvem a témer que el que anàvem a crear era el "partido de nacionalidad", concepte que des de Madrid els hi venien als de la FSC. En canvi, els companys de la FSC, cada cop veien més clar que el nou PSC seria un partit sobirà. 

De fet, en les primeres sessions del congrés, quan els partits feien les seves assemblees de dissolució, sentíem, acollonits, com els delegats de la FSC --reunits en una sala apart-- cridaven fort i reiteradament: "PSOE, PSOE, PSOE..," reivindicant la seva voluntat de que el nou PSC fos la continuïtat, adaptada als nous temps, de la seva organització. Va haver d'anar-hi Alfonso Guerra --sí, el mateix que ara demana la reinvenció de la FSC-- per tranquil·litzar els ànims dels seus companys.

El cert és que els companys de la FSC-PSOE tenien raó en les seves pors. El que va sortir del Congrés va ser un partit sobirà. De fet, complia amb tots els requisits com a tal, i sempre ho ha fet. Inscrit en el Registre de Partits, els seus comptes sempre han estat analitzats per separat dels del PSOE, com dues organitzacions diferents que són. També, la Junta Electoral central ha rebutjat les reclamacions formulades per altres partits --especialment PP i CiU-- que exigien que es considerés el PSC com integrant del PSOE a l'hora del repartiment dels espais electorals. PSC i PSOE també figuren separats en el repartiment de les subvencions econòmiques que reben les candidatures pels resultats electorals.

Teníem les proves per escrit: inscripció del PSC en el Registre de partits i reiterades referències sobre el seu caràcter sobirà en els documents fundacionals.  I malgrat això, molts delegats del PSC vàrem sortir del congrés d'unitat pensant que potser sí que les coses feien tota la pinta de donar la raó als companys de la FSC que ens deien que el PSC seria "un partido de nacionalidad" com podia ser-ho el PSE, encara que amb un tracte preferent per part de la direcció de Ferraz.

(Fi de la primera part)

dimarts, 26 de febrer del 2013

Y Carme cogió su fusil... (tria de tuits)

La diputada Carme Chacón ha anunciat que votarà ene l Congrés, en contra de la directriu marcada pel PSC que defensa la conveniència de que el govern espanyol autoritzi un referèndum  sobre el futur de Catalunya.
Aquests són alguns dels diàlegs que la noticia ha generat al meu compte del twitter:

Abans de l'anunci:

--Si Chacón vota avui diferent del PSC, el primer que ha de fer desprès de votar, és anar a la seu del PSOE més propera a casa seva i demanar l'ingrés.
--El dilema de Chacón: Si avui vota com el PSOE, ha de deixar el PSC. Si vota amb el PSC, s'ha d'oblidar del seu afany de liderar el PSOE.

Desprès d'anunciar que no votarà com el PSC:

--Les declaracions de Chacón han estat pel mercat espanyol. Ha rebutjat el dret a decidir però no ha dit que el PSC aposta pel no en un referèndum.
--Si Chacón fos militant del PSOE podria presentar la seva candidatura a secretaria generalPerò sap que a Madrid, on viu, no té suports.
I--ara el que ha de fer el PSC es pensar en qui serà el seu cap de llista a les pròximes eleccions espanyoles.perquè Chacón no ho serà, oi?
--Ara és quan a la seu del PSOE, hi haurà algú que preguntarà: "Vamos a ver, Carmen, ¿tú te ves capaz de reinventar la FSC del PSOE?
--Chacón quiere hacer creer que lo hace "todo por la patria"(española, claro). En realidad actúa por su interés personal.
--Alfonso Guerra, el viejo peronista, propone recrear la FSC del PSOE. No sabe que los hijos de quienes se emocionaban con él, piensan muy diferente.






divendres, 22 de febrer del 2013

Autoretrat. Oriol Junqueras, entrevistat per Salvador Sostres


Fragment de l'entrevista feta per Salvador Sostres a Oriol Junqueras. (Publicada a El Mundo el 22/2/2012.
P.- Si pudiera ser ministro de Economía de España y arreglarlo, ¿se olvidaría de la independencia? 
R.- No, pero lo que más le conviene a España es que Cataluña sea independiente. La independencia de Cataluña es buena para Cataluña, pero también es buena para España. 
P.- O sea, ¿los catalanes harían un favor al resto de españoles independizándose? 
R.- No le quepa la menor duda. Al Estado español le conviene que haya alguien que tome las decisiones económicas con criterios económicos y no políticos. El Estado español tiene que aprender a invertir en estructuras rentables, y dejar de ser este mamotreto de autopistas sin coches, de trenes sin pasajeros y de aeropuertos sin aviones. Si ellos no lo saben hacer, ya les enseñaremos nosotros. 
P.- ¿Cómo? 
R.- Por ejemplo con el corredor del Mediterráneo, que beneficiaría a las economías andaluza, murciana, valenciana y, por supuesto, también a la nuestra. En serio, España necesita que alguien empiece a hacer las cosas con sentido común. Y no hay manera. En ERC sabemos lo que hay que hacer. Yo no quiero ser ministro de Economía de España, pero lo mejor que le podría pasar a un ciudadano español es tener un ministro de Economía de ERC. Para empezar, bajaríamos el IVA y el IRPF, para proteger a familias y consumidores. Justo lo contrario que ha hecho el PP. Y lo que tampoco puede ser es que un empresario productivo pague el 30% y que las Sicav sólo el 1%. 
P.- ¿No le parece arrogante proponerse como solución de todo? 
R.- Mire, si quieren, cuando ya tengamos nuestro Estado, les asesoraremos sobre cómo lo tienen que hacer para dejar de hundirse en la miseria. Cuando ya los catalanes seamos libres, el Estado español, que ya no podrá tener la obsesión de asfixiarnos, tal vez se centre en hacer las cosas bien. Cuando ya el Estado español no pueda vivir del dinero que generamos los catalanes y se tenga que poner de verdad a generar su propio dinero, tal vez entonces empiece a aplicar criterios sensatos para crear riqueza. Hasta ahora, lo que ha hecho el Estado es gastarse el dinero de las ayudas europeas en infraestructuras que le comportan más pérdidas de las que ya tenía. Así no se va a ninguna parte. 
P.- Europa y EEUU han dicho que no quieren saber nada y que éste es un problema interno de España. ¿Cómo lograrán la independencia? 
R.- Europa y EEUU han dicho que es un problema interno, porque, de momento, no hay una mayoría sólida que haya expresado claramente su voluntad. Cuando consigamos constatar de un modo fiable que esta mayoría existe -mediante un referendo o, si no nos dejan, mediante unas elecciones plebiscitarias-, Europa y EEUU no tendrán más remedio que aceptarlo y reconocernos. 
P.- Pero nunca la UE ha aceptado la partición de un Estado miembro.
R.- Porque nunca se ha dado el caso. Digan lo que digan ahora, no creo que, llegado el momento, tengamos ningún problema. Pero lo que de verdad no entiendo es la tozudez de España, que siempre quiere todo o nada y ganar por goleada. ¿De qué le sirve? Nunca quiere ceder, nunca quiere pactar. Así perdió Cuba, Portugal, Holanda y así perderá Cataluña. Con todos ha hecho igual y lo ha perdido todo. De verdad que no lo entiendo. 

dimecres, 20 de febrer del 2013

Resulta que Mas vol ara que "Espanya tingui un projecte atractiu per Catalunya"




Reproducció d'una informació feta per la redacció d'eldebat.cat

Apreciable canvi de to –si no inflexió– en el discurs d’Artur Mas al voltant de la relació entre Catalunya i Espanya. El president de la Generalitat i líder de CiU ha ressaltat aquest dimecres la “importància” que Espanya “tingui un projecte atractiu per a Catalunya”. Un discurs, aquest, significativament diferent al que ha caracteritzat Mas en els darrers mesos, després del seu gir sobiranista posterior a l’11 de setembre. Mas, no obstant, també ha aportat una dosi d’ambigüitat, en afegir que, en tot cas, Catalunya “ha de fer el seu camí”.

Mas s’ha pronunciat d’aquesta forma en un acte de la Cambra de Comerç de Reus, en relació a la intervenció del president espanyol, Mariano Rajoy, en el debat de política general del Congrés, quan s’ha mostrat obert a negociar amb Catalunya un nou model d’organització territorial. “El que és important és que algun dia Espanya tingui un projecte atractiu per a Catalunya”, ha dit Mas, recalcant que, amb “voluntat”, es pot arribar a acords.

El president, però, ha matisat de seguida, explicant que, fins ara, des d’Espanya sempre “hem trobat un ‘no”. “El projecte espanyol que sempre diu 'no' ja no és atractiu per a bona part de la societat catalana”, ha dit. “Fa moltes dècades que hem intentat obtenir un camí d’entesa i col·laboració i sempre topem contra la mateixa paret, potser aquell no és el camí”, ha afegit Mas, recalcant que “tot i els interessos i sentiments que tenim amb Espanya i seguirem tenint, hem de fer el nostre camí, perquè si deixem de fer-lo, passarem a ser ningú i deixaríem d’existir”.

Moviments a CiU i enquestes desfavorables
Tot i les ambigüitats, les paraules de Mas es poden entendre com una clara inflexió en el seu discurs. Que pot respondre als darrers moviments dins de CiU, on l’expresident Jordi Pujol, el líder d’Unió, Josep Antoni Duran Lleida, i altres membres de l’Executiva estan demanant a Mas que reprengui el diàleg amb el PP i amb el PSOE, com ha explicat en exclusiva eldebat.cat. Unes demandes que poden tenir una relació directa amb la davallada de CiU en intenció de vot, el dia abans que es publiqui el darrer Baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió. Un baròmetre que,com també n’ha informat en exclusiva eldebat.cat, situaria ERC per primer cop per davant de CiU en intenció directa (sense ‘cuinar’) de vot.

Catalunya, Xina i el sentit del ridícul



Una Catalunya independent podria entrar o no a la Unió Europea. A "Singulars·" de la TVC ens ofereixen una alternativa per aconseguir entrar-hi ben avitr, diguin el que diguin Espanya i el seus estats amics.

Catalonia calling the Chinese Navy



dimarts, 15 de gener del 2013

Al PP no li agrada que Girona tingui tren d'alta velocitat

El Mundo, en la seva edició del dilluns,  va donar gairebé una pàgina a Andrés Ayala, portaveu del PP a la comissió de Foment del Congrés, amb el lloable objectiu de deixar les coses ben clares i demostrar a tothom que els catalans sóm uns privilegiats, que estem mimats pel Govern espanyol i que malgrat això, som uns desagraïts que no parem de queixar-nos sense cap motiu per a fer-ho. En aquesta línia d'opinió, el sots títol de l'article ens assenyala que, pel que fa a l'alta velocitat, "se ha dado prioridad a la capital gerundense frente a ciudades más grandes". 

Ayala, que assegura estar molt satisfet per l'arribada de l'alta velocitat a Girona, insisteix en el seu article en el fet que Girona hi viuen tan sols 96.113 habitants i que davant seu hi ha 59 ciutats més poblades. Malgrat que en un paràgraf admet que si l'alta velocitat ha arribat a Girona i també a Figueres (encara amb menys habitants que Girona) es deu a què ambdues ciutats es troben en la línia d'alta velocitat entre Madrid i França, oblida del tot aquesta dada clau per centrar el seu missatge en el fet de que aquesta és una mostra més de que, en contra del que diem els catalans, Catalunya rep un tracte preferent a l'hora de construir infraestructures. 

Ni tan sols dedica una ratlla a considerar que l'actual línia d'ample ibèric (gestionada per Rodalies de Catalunya) entre Barcelona i Figueres, compta amb una ocupació de més de 2 milions de passatgers l'any. Un nombre d'usuaris que no es dóna en cap altra línia espanyola, ni tan sols entre moltes capitals de província amb molts més habitants que Girona. No sé si Ayala ho sap, pel seu càrrec ho hauria de saber, que les línies de Mitjana Distància que transcorren per territori català proporcionen el 40% dels passatgers d'aquest servei en el conjunt d'Espanya.

El diputat popular, però, òbvia aquests petits detalls i oblida també els índexs baixíssims d'ocupació de certes línies d'alta velocitat, algunes de les quals ja han hagut de ser suprimides per que no arribaven ni als 10 passatgers diaris.

Ayala prefereix insistir en que Catalunya ha estat mimada en la construcció de les infraestructures i en proclamar que mentre Girona ja té alta velocitat, aquesta no ha arribat a llocs com "Alicante, Almeria, Badajoz, Bilbao, Burgos, Cádiz, Coruña, San Sebastián, Granada, Huelva, Logroño, Murcia, Oviedo, Pamplona, Santabnder i Vitoria, ciutats amb més població i menor distància a Madrid que Girona".

En aquest paràgraf, Ayala queda ben retratat: Ens recorda que Girona està més lluny de Madrid que les ciutats esmentades. Òbviament, per Ayala i jo diria que pel PP, aquí hi ha la clau de la seva visió d'Espanya, la mateixa que defensava José María Aznar: El que importa de l'alta velocitat és apropar les capitals de província a Madrid, sense tenir en compte si hi ha algunes zones del territori que poden disposar dels elements suficients per gaudir d'aquesta infraestructura sense necessitat de passar per la capital espanyola.

Resulta deplorable que el portaveu de Foment del PP no tingui en compte a l'hora de fer la seva anàlisi que Catalunya és la zona d'Espanya en la que el transport ferroviari s'apropa més als registres de la resta de la UE. I és denunciable que, per atacar a Catalunya, no tingui en consideració  que si l'alta velocitat ha arribat a Girona és, únicament, perquè la geografia l'ha situat en plena ruta de França. Amb gent com ell, està clar que els gironins haurien d'haver esperat que el tren de moda hagués arribat abans a 59 ciutats. Al cap i a la fi, potser si que Girona  està a 100 quilòmetres de Barcelona i a 50 de la frontera francesa, però el que importa, segons Ayala, és que està a 700 quilòmetres de Madrid i tan sols té 96.113 habitants. I això, segons Ayala i els populars, la situa a la tercera divisió en el rànquing de ciutats.
(Publicat a eldebat.cat)