Documents (2) Sobre la sobirania del PSC.

Alfredo Pérez Rubalcaba, secretari general del PSOE, va declarar fa uns díes que aquest i el PSC eren dos partits diferents. Gairebé de manera coincident, alguns dirigents territorials del PSOE han fet declaracions en les que opinen que, de continuar les discrepancies entre ambdos partits, el millor que podria passar és que es produeixi un divorci entre ells.
Donat que la constitució del Partit dels Socialistes de Catalunya es remonta a 1978, he considerat que podria ser oportú oferir una sèrie de documents sobre els lligams oficials realment existents entre PSC i PSOE.

El primer document és un fragment de la descripció que es fa a la pàgina web del PSC (www.socialistes.cat).

"../..Aquest nou partit, el PSC, es constituïa com a partit sobirà, autònom respecte del PSOE, però amb un protocol d'unitat que establia la seva participació en els òrgans federals: l'Executiva, el Comitè Federal, i el Congrés.

El PSC, per tant, és un partit sobirà federat al PSOE, i això el fa singular en el conjunt del socialisme espanyol ja que, tot i participar en els seus òrgans federals, té personalitat jurídica pròpia, finances independents i manté una total autonomia d'acció en el marc de la política catalana".

El segón document es tracta d'un fragment de la sentència de la Junta Electoral Central en la que s'assenyala qe el PSC és un partit sobIrà i independent del PSOE.

t"(../..) finalmente, la impugnación de la asignación de espacios al Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) carece de fundamento puesto que esta entidad politica figura inscrita en el Registro de Partidos Politicos como distinta e independiente del PSOE; presentó candidaturas propias y obtuvo diputados propios en las elecciones el 28 de octubre de 1982, con independencia del PSOE y, finalmente, en el trimite de alegaciones se aporta acta notarial de constitución del Partido, otorgada el 31 de agosto de 1978, en la que consta que se disolvió y extinguió la Federación Socialista de Cataluña del PSOE, constituyéndoseel PSC (PSC-PSOE) por la fusión de otros partidos políticos y sin vinculación juridica con el PSOE".

Documents (1): Protocol de unitat de la FSC (PSOE), PSC-C i PSC-R en el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE)

EL PARTIT DELS SOCIALISTES DE CATALUNYA (PSC-PSOE) és l'organització política dels socialistes de Catalunya, resultant de la fusió de la FSC (PSOE), del PSC (C) i del PSC (R). Afegirà a la seva denominació les sigles de les organitzacions pre-existents, en el ben entès que el PSC (C) i el PSC (R) accepten les sigles unicùes i comuns de PSC. Aquesta denominació només podrà ser modificada pel seu Congrés.

.

EL PARTIT DELS SOCIALISTES DE CATALUNYA (PSC-PSOE) és un partit de classe i nacional que sorgeix de la voluntat constituent de les organitzacions socialistes de Catalunya i que, en virtut de la seva sobirania, decideix la participació en organismes representatius i decisoris comuns amb el PSOE, en la forma que s'explicita en aquest document.

El Congrés del PARTIT DELS SOCIALISTES DE CATALUNYA (PSC-PSOE) és l'òrgan suprem del partit. La seva competència serà exclusiva per establir la seva estructura interna, regular la seva disciplina, elaborar la seva línia política i el seu programa a Catalunya.

Per definir conjuntament amb la resta dels socialistes de l'Estat els elements estratègics coincidents de la lluita de classes, el PARTIT DELS SOCIALISTES DE CATALUNYA (PSC-PSOE) enviarà els seus delegats, elegits directament per les estructures organitzatives de base, al Congrés Federal del PSOE, perquè participin en les sessions, debats i resolucions que facin referència a les qüestions comuns de la lluita de classe a nivell de l'Estat.

L'aplicació a Catalunya de les resolucions preses per a l'àmbit estatal serà portada a terme pel PARTIT DELS SOCIALISTES DE CATALUNYA (PSC-PSOE).

EL PARTIT DELS SOCIALISTES DE CATALUNYA (PSC-PSOE) tindrà plena sobirania en aquells àmbits de competències que els socialistes de Catalunya propugnem per a l'organització política del nostre país, d'acord amb el marc constitucional aprovat en el seu programa pels socialistes de tot l'Estat.

Els membres del PARTIT DELS SOCIALISTES DE CATALUNYA (PSC-PSOE) candidats a la Comissió Executiva Federal seran presentats o refrendats si s'escau pel PARTIT DELS SOCIALISTES DE CATALUNYA (PSC-PSOE) a través dels seus delegats presents en el Congrés Federal.

El PARTIT DELS SOCIALISTES DE CATALUNYA (PSC-PSOE) estarà representat en el Comitè Federal Socialista. Aquesta representació serà designada pel propi PARTIT DELS SOCIALISTES DE CATALUNYA (PSC-PSOE) i en funció del criteri de proporcionalitat en virtut del nombre d'afiliats.

Els membres del PARTIT DELS SOCIALISTES DE CATALUNYA (PSC-PSOE) que siguin assalariats hauran de militar sindicalment. L'opció sindical del PARTIT DELS SOCIALISTES DE CATALUNYA (PSC-PSOE) és la UGT.

Els parlamentaris membres del PARTIT DELS SOCIALISTES DE CATALUNYA (PSC-PSOE) s'atendran respecte a llur organització parlamentària al que hi ha establert en l'acord de constitució del grup parlamentari Socialistes de Catalunya.

EL PARTIT DELS SOCIALISTES DE CATALUNYA (PSC-PSOE) mantindrà relacions polítiques internacionals dins del marc, decidit pel Congrés Federal del PSOE.

El símbol del PARTIT DELS SOCIALISTES DE CATALUNYA (PSC-PSOE) és el "Puny i la Rosa".

A la documentació, correspondència, etc. s'utilitzarà el nom complert del partit acompanyat del símbol.

En banderes, pancartes i on sigui necessària la utilització del nom reduït s'utilitzaran les sigles PSC (PSC-PSOE), sempre acompanyades del "Puny i la Rosa". És patrimoni de les organitzacions que es fusionen.

DISPOSICIÓ TRANSITÒRIA. Des de l' 1 de maig de 1978 fins la data del Congrés d'unificació, tota la imatge pública del procés unitari farà sempre referència als noms complerts o, en tot cas, a les sigles complertes dels tres partits que protagonitzen la unitat.

Tot per la pàtria

Convergència i Unió ho fa tot per la pàtria. Catalana, es clar. SEMPRE. Quan pacta amb el Govern de Madrid --sigui el que sigui i pacti el que pacti--, ho fa en defènsa dels interessos de Catalunya. Obviament, tambè és la defensa d'aquests mateixos interessos, la que periodicament porta a CiU a trencar-- encara que tan sols sigui de manera temporal-- amb els seus socis de Madrid. Fins i tot, "rizando el rizo", que diríen els espanyols, CiU és capaç de promoure l'estat propi a la UE, sense trencar els pactes que mantè amb el PP a la Diputació de Barcelona i a diferents ajuntaments

Són els avantatges de disposar d'una bona maquinaria propagandística i del fet que un gran part de la seva clientela està disposada a acceptar-ho tot dels seus dirigents, convençuts com estan de esser  la Catalunya autèntica.

Tot el contrari és el cas del PSC. Els socialistes sempre reben garrotades. SEMPRE, facin el que facin. Quan el PSC coincideix amb el PSOE, és evident que ho fa perquè és una sucursal. Si defensa coses com el dret a decidir i el PSOE no hi està d'acord, els mateixos que l'acusen de sucursalistes, no reconeixen que el PSC discrepa o s'enfronta al PSOE. Prefereixen subratllar que els socialistes espanyols menystenen als catalans. Una bona mostra d'aquest plantejament l'ofereix avui mateix un titular d'El Punt/Avui : "El PSOE es desentén del PSC".
De ben segur que al carrer de Nicaragua, seu del PSC, ha comés molts errors, polítics ni de comunicació, però mai fins a l'extrem de que tot, facin el que facin, ho fan malament.

PSC i PSOE: El divorci

Diumenge a la tarda. Hem coincidit uns quants amics, tots exmilitants del PSC. No tots entre nosaltres veiem igual quin és el futur que convè a Catalunya, però estem d'acord en que ha arribat el moment en que el PSC es deslliuri de la tutela del PSOE i deixi d'actuar condicionat pel temor a fer enfadar a Ferraz.

Tots pensem que el risc de divisió social que va propiciar la creació del PSC ja no existeix. Hi ha hagut un relleu generacional que ha canviat radicalment l'escenari politíic i social del país i que fa que la por a la divisió entre "catalans" i "castellans" ja no tingui sentit. 

A més, ha quedat palès que la gran majoria de socialistes espanyols ni entenen ni desitgen el fet diferencial del PSC en el marc del socialisme hispà. El dilluns ens venen a donar la raó les declaracions de Rubalcaba rebutjant  el programa del PSC que defensa la realització de referèndum d'autodeterminació, i les patètiques  declaracions del suposat socialista José Bono, reclamant que el PSC faci fora a aquells dels seus militants que estiguin per la independència.

Sembla que ja no hi ha res a fer. .

Partits en crisi en una societat en crisi

Vet aquí quin panorama més esfereidor: El PP, amb un Executiu inoperant que no n'encerta ni una i  que ens porta cap a la misèria més abosluta; un partit,a més a més, dividit entre els aznaristes i esperancistes que aboguen per un estat unitari i els rajoyistes que volen una descentralització aparent, i amb barons que planten cara a Rajoy pel finançament.

El PSOE está dividit sobre tot, amb un líder qüestionat i amb nombrosos aspirants a seure a la seva cadira, amb uns barons que no volen sabe res de federalisme i uns altres que en defensen una versió extraordinariament light. Per la seva part, el PSC, dividit i desorientat i que podria fer seva la grollera descripcio de que "quan un està de pega, fins i tot amb els c.... ensopega". Amb una certa regularitat apareixen embrions d'escisions, acompanya un discurs que vol ser coherent: "respectem el dret de decisió, però arribat el moment votarem a favor de seguir amb més autogovern en un Espanya federal", amb declaracions que confonen a la gent i, això sempre, amb la col.laboració inestimable d'un PSOE que no simpatitza gens ni mica amb els postulats del seu "partit germà".

Una altre formació que té seriosos problemes, tot i les triomfals previsions electorals, és CiU. Té a uns quants dirigents embolicats en tramas judicials ben lletges i està dividida entre CDC i Unió sobre el camí a seguir en el futur. I si fos tan sols això.. A la mateixa CDC dubten si han d'anar cap a la independència, a un estat confederat amb Espanya o en acceptar qalsevol cosa que Rajoy els hi ofereixi despres del 25-N. 

Aquest són els partits en els que hem de fer confiança per que ens arreglin el present i el futur d'una societat en crisi?

El sondeig de RAC1 o el fracàs dels polítics

Després de tres mesos en què la independència de Cataluya ha marcat tots els aspectes de la vida quotidiana del nostre país resulta que, a dia d’avui, les eleccions del proper 25-N, malgrat el caràcter plebiscitari que Artur Mas els vol donar,  portarà a les urnes gairebé el mateix nombre d’electors que varen fer-ho el 2010.

De fet,  tan sols es pronostiquen 67.076 votants més, el que suposa un 1,24% més de participació que llavors. Al menys, això és el que indica el sondeig difós aquest dimarts per RAC1. Segons les dades de la consulta, el mes vinent aniran a votar 3.219.706 catalans, xifra que suposa un 60,02% de participació. 

Aquesta previsió, de complir-se, faria que a les urnes hi haguessin anat tan sols 67.076 votants més que el 2010 quan el nombre de votants va ser de 3.152.630 (58,78% de participació).

Cal recordar que el 2010, la convocatoria electoral va estar marcada per una etapa final del Govern d’esquerres en  plena decadència i amb totes les previsions donant com a guanyadors a Artur Mas i a CiU.  És a dir, no hi havia possibilitat de cap sorpresa, tothom sabia qui guanyaria les eleccions. Cal tenir en compte que  aquest és un factor que provoca l’abstencionisme tant per part d’alguns dels que creuen que la victòria està assegurada, com tambè per part dels que es veien derrotats de bell antuvi. El partit no tenia color.

Ara la situació és molt diferent . Estem parlant les 24 hores del día i des de fa mesos,  de la futura independència de Catalunya. De la consulta que s’haurà de convocar, de la necessitat que les eleccions del 25-N proporcionin a Mas la majoria absoluta que aquest reclama per conduire el país a noves fites. I malgrat tot, la participació no està previst que augmenti.

Què ens esta passant?  I si resulta que som molts els que parlem de la futura independència  i que en parlem molt, però que hi ha una bona part del país que passa del tema, de la mateixa manera que hi ha moltes persones que no creuen ja que els polítics puguin o vulguin arreglar la greu situació econòmica que afecta, sobretot als treballadors?

Perquè, resulta que CiU augmentarà –es clar, desprès de tot el protagonisme de Mas, tan sols faltaria que 

no captés vot útil nacionalista-- , però, segons els sondejos, encara no ha aconsseguit fer-se amb la majoria absoluta.

Pel què fa a la resta de partits, gran davallada del PSC amb el conseqüent benefici de la resta de partits (des de CiU a C’s passant per ICV, ERC i el PP). Però  és que aquesta clatellada ja la va rebre a les darreres eleccions catalanes i a les generals. O és que algú pensa que els mals del PSC han començat ara amb el debat independentista?

El cas és que la gent no vol anar a votar, ni per la promocionada qüestió de la independència, ni per les retallades que ens amaguen tant com poden. La gent,  sinó tota, sí molta gent , ja no creu en res. A la gent porten massa anys enredant-la.

Per cert, segons el sondeig, els catalans suspenen la gestió del Govern.

(Article publicat a eldebat.cat)

Pedro J. vol reformar la Constitució i retornar a les nacionalitats històriques

Llegint El Mundo amb una certa freqüència es fa difícil de creure que el seu director, Pedro J. Ramírez, el diumenge passat plantegès a la seva carta setmanal la conveniència de reformar la Constitució (fins i tot acceptant algunes de les propostes reformadores presentades pel PSC). Però ho va fer.

Ben mirat i amb tots els matiços que s'hi vulguin fer, el que el polèmic periodista plantejava era una mena de come back constitucional.

Ho feia sense fer servir els termes nacionalitats i regions que figuren a la Constitució i que, en un principi, marcaven una clara assimetria de competències entre Euskadi, Catalunya i Galicia --les conegudes com nacionalitats històriques-- i les altres comunitats, descrites com les regions. El que plantejava Pedro J. Ramírez,  sense massa subterfugis, és una recentraltzació de l'Estat amb una disminució de facto de les competències de les regions (que es regien per l'article l43 de la Carta Magna) mentre que les tres nacionalitats tindrian un tractament clarament diferenciat.

Aquest es el fragment de l'article que fa referència a aquesta possible reforma constitucional:

"El jefe del Gobierno ha dicho que el proyecto independentista de Mas es «un torpedo en la línea de flotación del bienestar» y su ministro de Justicia ha llegado a alegar que la propia España sería incapaz de mantenerse en el euro si Cataluña la abandonara. O sea que va a ser que no. Sólo puede ser que no. Cualquier iniciativa soberanista que venga de los parlamentos catalán o vasco tendrá que ser rechazada por el Congreso con la misma contundencia que lo fue el plan Ibarretxe; y todos los medios legales -todos- deberán ser empleados si quienes acaban de tachar al ministro Wert de «preconstitucional» se declaran unilateralmente «postconstitucionales», como detalló anteayer Mas.

Pero es evidente que la democracia española no puede limitarse a decir una y otra vez que «no» sin cambiar las circunstancias que han hecho crecer el independentismo catalán y vasco, pues podría terminar ocurriendo que sucesivas elecciones elevaran la mayoría actual en pro de la autodeterminación hasta un 70% o un 80% que, consolidado en el tiempo, haría moralmente insostenible la aplicación de los preceptos legales.

Urge salir al encuentro del problema y no existe otro instrumento -si alguien lo conoce que lo diga- sino iniciar un proceso de reforma constitucional que sirva a la vez para reforzar los poderes del Estado, reducir el coste del modelo territorial y diferenciar a Cataluña, el País Vasco y Galicia del resto de las autonomías o regiones. Si el PP y el PSOE se ponen de acuerdo y la UE hace ver a los nacionalistas que fuera de los actuales Estados miembros no hay salvación, debería ser posible acometer una negociación seria y realista con partidos como CiU y PNV.

En esa negociación estarían sobre la mesa la financiación y las selecciones deportivas pero también la enseñanza en español y la lealtad institucional. Si la negociación fracasa seguiríamos como hasta ahora, sólo que más cargados de razón, y si tuviera éxito desembocaría en una España unida pero asimétrica, como lo es en realidad. Eso permitiría llevar a referéndum un proyecto de reforma constitucional que obtuviera un apoyo popular parecido al de 1978, zanjando durante varias generaciones la cuestión".

Aunque la solución no sea el federalismo, en la medida en que supondría consagrar de iure la aberración fáctica de los 17 mini Estados actuales -¿para qué diablos necesita la Rioja un parlamento?-, la iniciativa de reforma constitucional que anuncia el PSC bien podría ser el mecanismo de ignición de ese proceso. Mucho más lejanas estaban las posiciones de partida hace 35 años y todos cedieron en pro del pacto. La solución no es aceptar, como propone Rubio Llorente, que los catalanes decidan solos, sino decidir todos los españoles juntos sobre algo que pueda contentar también parcialmente a los catalanes.