dijous, 2 de juny del 2011
Fent amics
El conseller d'Economia diu al Govern central que, per estalviar diners, aturi les obres de l'AVE a Extremadura. http://politica.elpais.com/politica/2011/06/02/actualidad/1307008957_795617.html
PSC i PSOE
Dies enrrere, al programa ‘La Ventana’, de la Cadena Ser es va produir un debat sobre la relació entre el PSC i el PSOE. D'una banda, parlava qui fou alcalde de l'Hospitalet de Llobregat i ministre de Treball, Celestino Corbacho, i d'altra, l’expresident extremeny, Juan Carlos Rodríguez Ibarra. Un defensava que el PSC era un partit diferent del PSOE, mentre que l'altre es limitava a dir que era fruit d'un pacte que es va produir fa 30 anys i que comporta una certa especificitat en el marc del socialisme espanyol. El curiós del cas és que qui defensava que el PSC era un partit diferent era Rodríguez Ibarra, mentre que Corbacho, es limitava a parlar de "l'especificitat" del socialisme català.
El debat es va produir en relació a la candidatura de la catalana Carme Chacón per representar el PSOE a les properes eleccions generals. Rodríguez Ibarra es preguntava com volia ser candidata del PSOE a la presidència espanyola una persona que militava en un altre partit. Un dubte perfectament raonable i que deixa en evidència les contradiccions de molts dirigents del PSC.
El debat es va produir en relació a la candidatura de la catalana Carme Chacón per representar el PSOE a les properes eleccions generals. Rodríguez Ibarra es preguntava com volia ser candidata del PSOE a la presidència espanyola una persona que militava en un altre partit. Un dubte perfectament raonable i que deixa en evidència les contradiccions de molts dirigents del PSC.
Deslleialtats de tota mena
Una de les coses que més m'ha sorprès darrerament ha estat que els socialistes José Montilla i Miquel Iceta hagin acusat el secretari general del PSE-PSOE, Patxi López, de ser deslleial a José Luis Rodríguez Zapatero. Montilla primer i Iceta després han criticat el ‘lehendakari’ per haver demanat un congrés extraordinari en el PSOE. No sé si López ha estat deslleial o no, però em pregunto: ¿Com es pot demanar lleialtat a un senyor que al llarg d'aquesta legislatura ha vist com el president Zapatero l'ha humiliat públicament en pactar amb el PNB el traspàs de competències a Euskadi, tot deixant de banda el legítim govern basc?
Però no cal anar gaire més lluny. Si volem trobar exemples d'un Zapatero deslleial, quedem-nos a Catalunya. Va ser el secretari general del PSOE qui va pactar amb Artur Mas el text final de l'Estatut, sense comptar amb l’aleshores president de la Generalitat, Pasqual Maragall. Va ser Zapatero qui va fer tot el possible perquè Maragall renunciés a la Presidència; va ser Zapatero qui va pactar de nou amb Mas que el PSC respectaria el candidat més votat a l'hora d'escollir el nou president de la Generalitat (val a dir que Montilla va rebutjar aquest pacte, però el cert és que Zapatero l'havia fet sense respectar la sobirania del PSC).
Per tant, ¿quina mena de lleialtat es pot demanar envers un senyor que, pels seus legítims interessos polítics, ha preferit sempre que CiU guanyés a Catalunya i ha deixat el PSC la gens gloriosa tasca de recol·lector de vots per al Congrés i de no emprenyar els nacionalistes al Parlament?
Per cert, la notícia apareguda aquest dijous a dos diaris catalans sobre la trobada secreta que van mantenir dies enrere Alfredo Pérez Rubalcaba, Artur Mas i Josep Antoni Duran Lleida deixa ben clar que aquest afany dels dirigents del PSOE per pactar amb CiU segueix essent plenament vigent. Ho va fer Felipe González; ho ha fet Zapatero i vol fer-ho ara Rubalcaba. I el resultat sempre acaba sent el mateix: el PSC reduït a la condició de partit municipalista, fent de "palanganero" de CiU al Parlament i dient sempre que sí al PSOE en el Congrés.
La darrera visita de Rubalcaba a Barcelona hauria de fer reflexionar Montilla, Iceta i tots aquells que encara defensen que res no alteri l'actual nivell de relació del PSC amb el PSOE. Es fa difícil creure que les coses canviaran realment, si el PSC que surti del seu proper congres de refundació s'ajusta al model que ha presentat Iceta, l'actual viceprimer secretari, i que no varia gens el tipus de relació entre el PSC i el PSOE. Fins que el PSC no decideixi relacionar-se de tu a tu amb el PSOE i fer valer el seus diputats a Madrid, els Felipe, Zapatero o Rubalcaba de torn seguiran considerant CiU com el seu únic interlocutor a Catalunya.
Però no cal anar gaire més lluny. Si volem trobar exemples d'un Zapatero deslleial, quedem-nos a Catalunya. Va ser el secretari general del PSOE qui va pactar amb Artur Mas el text final de l'Estatut, sense comptar amb l’aleshores president de la Generalitat, Pasqual Maragall. Va ser Zapatero qui va fer tot el possible perquè Maragall renunciés a la Presidència; va ser Zapatero qui va pactar de nou amb Mas que el PSC respectaria el candidat més votat a l'hora d'escollir el nou president de la Generalitat (val a dir que Montilla va rebutjar aquest pacte, però el cert és que Zapatero l'havia fet sense respectar la sobirania del PSC).
Per tant, ¿quina mena de lleialtat es pot demanar envers un senyor que, pels seus legítims interessos polítics, ha preferit sempre que CiU guanyés a Catalunya i ha deixat el PSC la gens gloriosa tasca de recol·lector de vots per al Congrés i de no emprenyar els nacionalistes al Parlament?
Per cert, la notícia apareguda aquest dijous a dos diaris catalans sobre la trobada secreta que van mantenir dies enrere Alfredo Pérez Rubalcaba, Artur Mas i Josep Antoni Duran Lleida deixa ben clar que aquest afany dels dirigents del PSOE per pactar amb CiU segueix essent plenament vigent. Ho va fer Felipe González; ho ha fet Zapatero i vol fer-ho ara Rubalcaba. I el resultat sempre acaba sent el mateix: el PSC reduït a la condició de partit municipalista, fent de "palanganero" de CiU al Parlament i dient sempre que sí al PSOE en el Congrés.
La darrera visita de Rubalcaba a Barcelona hauria de fer reflexionar Montilla, Iceta i tots aquells que encara defensen que res no alteri l'actual nivell de relació del PSC amb el PSOE. Es fa difícil creure que les coses canviaran realment, si el PSC que surti del seu proper congres de refundació s'ajusta al model que ha presentat Iceta, l'actual viceprimer secretari, i que no varia gens el tipus de relació entre el PSC i el PSOE. Fins que el PSC no decideixi relacionar-se de tu a tu amb el PSOE i fer valer el seus diputats a Madrid, els Felipe, Zapatero o Rubalcaba de torn seguiran considerant CiU com el seu únic interlocutor a Catalunya.
dimarts, 24 de maig del 2011
PSC: explicacions per una debacle
En contra del que ha dit Miquel Iceta en nom de la direcció del PSC, la gran desfeta del socialisme català d'aquest diumenge no es pot explicar per un únic motiu: el malestar ciutadà amb les mesures del Govern central. De raons que expliquen la debacle n'hi ha molts i variats i, fins i tot, contradictoris.
És evident que bona part l'electorat d'esquerres està indignat per la gestió de José Luis Rodríguez Zapatero al front del Govern - primer perquè tothom s’adonava de la crisi menys ell i després per les mesures que va adoptar en plena sintonia amb el que marcaven allò que en diuen "els mercats", concepte que intenta dissimular que ens estem referint als grans poders econòmics internacionals. La capacitat mostrada a l'hora de prendre mesures per solucionar els problemes dels bancs a prémer a fons a les classes populars, segueix essent molt difícil de digerir. En el cas concret de Catalunya, cal afegir que una part de l'electorat no ha acabat d’entendre l'acriticisme del PSC davant de totes les mesures de Zapatero.
I si aquesta era una raó generalista, n'hi ha hagut d'altres de sectorialitzades.
Una d'elles el tractament de la immigració. A l'àrea metropolitana, més que una pujada de CiU a costa del PSC, als socialistes els vots els han fugit cap a partits que han proclamat la necessitat de mà dura contra els immigrants. En alguns casos, com a Santa Coloma de Gramenet, cap als franquistes xenòfobs de Plataforma per Catalunya (PxC). A Santa Coloma han aconseguit tres escons després d'omplir les parets amb els cartells de "primer els de casa". mentre que el PP augmentava de 4 a 5 el nombre de regidors (la segona força local amb PxC com a tercera). Per la seva banda, CiU, es va quedar amb dos regidors.
No deixa de ser significatiu que un els llocs on el PSC s'ha mantingut amb força sigui Lleida, on el seu alcalde va ser pioner en l’adopció de mesures contra l'ús del burka. Candidats del PSC de l'àrea metropolitana han reconegut que al llarg de la campanya s'han trobat amb molts ciutadans que els han dit que, malgrat ser votants socialistes, ara no els votarien "per haver donat un tracte preferent als immigrants"
Una part important de l'electorat socialista, en canvi, ha decidit modificar els seu vot o passar a l'abstenció, indignat amb la decisió del PSC de fer que els seus 25 diputats al Congrés no s'afegissin a la resta de diputats catalans a l'hora de reclamar que el Govern central avanci al català els diners que estableix l'Estatut i que l'executiu espanyol es nega a pagar fins d'aquí a dos anys. És evident que la votació era una trampa de CiU per situar el PSC en un atzucac, però l'executiva socialista no va tenir la sensibilitat de fer repetir els seus diputats el vot que abans havien realitzat els seus senadors al Senat. A quatre dies de les eleccions, José Montilla i els seus van estar mancats de reflexes i no van saber copsar que els catalans estan farts de ser maltractats econòmicament. És clar que alguns pensem que també hi va a tenir molt a veure el desig de la cúpula del PSC de no comprometre la diputada i ministre de Defensa, Carme Chacón, aspirant a succeir Zapatero com candidata socialista. Si Chacón hagués votat en contra del PSOE s'hauria obert un sarau impressionant. I sembla que, entre mimar la ministra o els alcaldables del PSC, Montilla i el seu entorn van optar per protegir la Chacón.
El cas de Barcelona mereix un capítol apart i caldrà parlar-ne un altre dia.
Per cert, els resultats dels PSC són un desastre sense excuses, però caldria recordar que, fa quatre anys, la ciutat més important amb alcalde de CiU era Sant Cugat del Vallès. En canvi, a falta dels pactes que es puguin produir, els socialistes han mantingut les alcaldies de moltes de les grans poblacions de l'àrea metropolitana de Barcelona i Lleida. Fins al proper congrés de finals d'any, el PSC pot passar situacions molt diverses i fins i tot pel risc de la seva ruptura. Malgrat això i segons com acabi el procés congressual, el seu poder municipal, tot i que amb debilitat, podria ser un bon suport de cara a la resurrecció del partit.
És evident que bona part l'electorat d'esquerres està indignat per la gestió de José Luis Rodríguez Zapatero al front del Govern - primer perquè tothom s’adonava de la crisi menys ell i després per les mesures que va adoptar en plena sintonia amb el que marcaven allò que en diuen "els mercats", concepte que intenta dissimular que ens estem referint als grans poders econòmics internacionals. La capacitat mostrada a l'hora de prendre mesures per solucionar els problemes dels bancs a prémer a fons a les classes populars, segueix essent molt difícil de digerir. En el cas concret de Catalunya, cal afegir que una part de l'electorat no ha acabat d’entendre l'acriticisme del PSC davant de totes les mesures de Zapatero.
I si aquesta era una raó generalista, n'hi ha hagut d'altres de sectorialitzades.
Una d'elles el tractament de la immigració. A l'àrea metropolitana, més que una pujada de CiU a costa del PSC, als socialistes els vots els han fugit cap a partits que han proclamat la necessitat de mà dura contra els immigrants. En alguns casos, com a Santa Coloma de Gramenet, cap als franquistes xenòfobs de Plataforma per Catalunya (PxC). A Santa Coloma han aconseguit tres escons després d'omplir les parets amb els cartells de "primer els de casa". mentre que el PP augmentava de 4 a 5 el nombre de regidors (la segona força local amb PxC com a tercera). Per la seva banda, CiU, es va quedar amb dos regidors.
No deixa de ser significatiu que un els llocs on el PSC s'ha mantingut amb força sigui Lleida, on el seu alcalde va ser pioner en l’adopció de mesures contra l'ús del burka. Candidats del PSC de l'àrea metropolitana han reconegut que al llarg de la campanya s'han trobat amb molts ciutadans que els han dit que, malgrat ser votants socialistes, ara no els votarien "per haver donat un tracte preferent als immigrants"
Una part important de l'electorat socialista, en canvi, ha decidit modificar els seu vot o passar a l'abstenció, indignat amb la decisió del PSC de fer que els seus 25 diputats al Congrés no s'afegissin a la resta de diputats catalans a l'hora de reclamar que el Govern central avanci al català els diners que estableix l'Estatut i que l'executiu espanyol es nega a pagar fins d'aquí a dos anys. És evident que la votació era una trampa de CiU per situar el PSC en un atzucac, però l'executiva socialista no va tenir la sensibilitat de fer repetir els seus diputats el vot que abans havien realitzat els seus senadors al Senat. A quatre dies de les eleccions, José Montilla i els seus van estar mancats de reflexes i no van saber copsar que els catalans estan farts de ser maltractats econòmicament. És clar que alguns pensem que també hi va a tenir molt a veure el desig de la cúpula del PSC de no comprometre la diputada i ministre de Defensa, Carme Chacón, aspirant a succeir Zapatero com candidata socialista. Si Chacón hagués votat en contra del PSOE s'hauria obert un sarau impressionant. I sembla que, entre mimar la ministra o els alcaldables del PSC, Montilla i el seu entorn van optar per protegir la Chacón.
El cas de Barcelona mereix un capítol apart i caldrà parlar-ne un altre dia.
Per cert, els resultats dels PSC són un desastre sense excuses, però caldria recordar que, fa quatre anys, la ciutat més important amb alcalde de CiU era Sant Cugat del Vallès. En canvi, a falta dels pactes que es puguin produir, els socialistes han mantingut les alcaldies de moltes de les grans poblacions de l'àrea metropolitana de Barcelona i Lleida. Fins al proper congrés de finals d'any, el PSC pot passar situacions molt diverses i fins i tot pel risc de la seva ruptura. Malgrat això i segons com acabi el procés congressual, el seu poder municipal, tot i que amb debilitat, podria ser un bon suport de cara a la resurrecció del partit.
dimarts, 17 de maig del 2011
El poder
Vaig a veure un amic ingressat a l'Hospital de l'Esperança, un centre públic barceloní. Com cada vegada, quan arribo a la planta on es troba allotjat, vaig cap a la pila d'exemplars de ‘La Vanguardia’ que, de franc, són a disposició de malalts, visitants i personal del centre. M'expliquen que aquest obsequi està disponible a altres centres de la sanitat pública catalana. Em diuen que, ja fa temps, sota la presidència de José Montilla, la Conselleria de Salut va contractar un bon grapat de subscripcions d'aquest diari.
Agafo el tren de Girona a Portbou. La senyora que seu al meu costat m'explica que ‘La Vanguardia’ que està llegint li ha sortit de franc. "No sé si és cosa de Renfe o de Rodalies de Catalunya, però sempre hi ha un bon grapat de diaris de franc per als viatgers", m'explica. Més tard, em diuen que algunes conselleries del tripartit van sentir la necessitat d'encarregar milers de subscripcions. Però no saben explicar si les subscripcions de llavors segueixen vigents o sí el nou Executiu català ha decidit renovar-les.
De bon matí, m'acosto a una oficina de La Caixa i veig que la primera entitat financera de Catalunya ha optat per ‘La Vanguardia’ per tenir informats els seus empleats. Més tard, mentre sóc a casa, escolto a RAC1, emissora del Grup Godó, uns interessants consells que reiteradament i al llarg de tot el dia, repeteixen des de fa anys per alliçonar els ciutadans sobre la necessitat de parlar un català correcte. Cal que els digui que és una campanya de la Generalitat que tan sols es pot escoltar a aquesta emissora?
Vist tot això, arribo a la conclusió que a ‘La Vanguardia’ i/o al Grup Godó hi ha algú que en sap molt.
Agafo el tren de Girona a Portbou. La senyora que seu al meu costat m'explica que ‘La Vanguardia’ que està llegint li ha sortit de franc. "No sé si és cosa de Renfe o de Rodalies de Catalunya, però sempre hi ha un bon grapat de diaris de franc per als viatgers", m'explica. Més tard, em diuen que algunes conselleries del tripartit van sentir la necessitat d'encarregar milers de subscripcions. Però no saben explicar si les subscripcions de llavors segueixen vigents o sí el nou Executiu català ha decidit renovar-les.
De bon matí, m'acosto a una oficina de La Caixa i veig que la primera entitat financera de Catalunya ha optat per ‘La Vanguardia’ per tenir informats els seus empleats. Més tard, mentre sóc a casa, escolto a RAC1, emissora del Grup Godó, uns interessants consells que reiteradament i al llarg de tot el dia, repeteixen des de fa anys per alliçonar els ciutadans sobre la necessitat de parlar un català correcte. Cal que els digui que és una campanya de la Generalitat que tan sols es pot escoltar a aquesta emissora?
Vist tot això, arribo a la conclusió que a ‘La Vanguardia’ i/o al Grup Godó hi ha algú que en sap molt.
dilluns, 16 de maig del 2011
PP i Plataforma per Catalunya d'acord: Primer els de casa!
La insistència del PP català a centrar el seu discurs electoral per a les municipals en la immigració li pot haver jugat una mala passada. Almenys, pel que fa a la imatge. I és que els populars han coincidit amb el partit populista de Josep Anglada, Plataforma per Catalunya, a l’hora d’elegir lema a Rubí: 'Primer els de casa'.
http://www.eldebat.cat/cat/notices/2011/05/pp_i_pxc_fan_servir_el_mateix_lema_a_rubi_85746.php
http://www.eldebat.cat/cat/notices/2011/05/pp_i_pxc_fan_servir_el_mateix_lema_a_rubi_85746.php
dissabte, 7 de maig del 2011
El joc brut de Florentino i Mourinho
Ho recorden? L'estiu del 2009, Florentino Pérez, retornat a la presidència del Real Madrid, va decidir gastar-se centenars de milions en la compra de jugadors amb l'objectiu no amagat d'acabar amb el cicle de victòries del Barça. Cristiano Ronaldo, Kaká, Benzema, Xabi Alonso, Granero, Albiol, Albeloa i Garay es van afegir a la llista de jugadors que entrenaria Manuel Pellegrini. Florentino va justificar la despesa tot dient que calia gastar en un any el que en circumstàncies normals es gastaria en tres.
La temporada 2009/10 va acabar amb un fiasco total: el Reial Madrid va quedar fora de la Copa del Rei a mans de l'Alcorcón de 2a B; va ser eliminat de la Champions League a vuitens de final, i a la Lliga, va quedar segon darrere del Barça. Vist el fracàs, l'estiu del 2010 Pérez va afegir més fitxatges a la plantilla: Canales, Di María, Pedro León, Khedira, Carvalho i Özil i, a mitja temporada, Abemayor. Va expulsar Pellegrini i va fitxar José Mourinho, potser pel fet que, com a entrenador de l'Inter, havia eliminat de la Champions el Barça.
Encara que la temporada no ha acabat, el Reial Madrid ha estat expulsat de la Champions pel Barça que, llevat d'una sorpresa gegantina, s'emportarà la Lliga. El Madrid s'haurà de conformar amb la Copa del Rei, guanyada al Barça en la pròrroga i per la mínima. Molt poc per tants diners gastats.
Dues temporades de Florentino a la presidència i tan sols pot oferir al socis una copa, la de la competició menys important del calendari oficial. I és aquí on cal buscar els motius que han portat a que aquesta temporada la Brunete mediàtica esportiva, altrament coneguda com la Central Lechera hagi donat ple suport a Mourinho i a les seves denúncies de favoritisme envers el Barça per part de totes les institucions esportives, arbitrals ‘tutti quanti’. Unes denúncies que malgrat el seu to groller i demagog no han estat desautoritzades per Pérez, ans al contrari, han tingut tot el seu suport.
El president ha gastat tot el que el club tenia i més per superar el Barça i aquest segueix essent considerat internacionalment com el millor equip del món. L'entrenador, a qui Pérez va presentar com el millor entrenador del món i que és el millor pagat, no ha sabut aprofitar la qualitat indiscutible dels seus jugadors i ha ofert victòries però molt poc joc als seus afeccionats.
Vist que anaven per mal camí, Pérez i Mourinho van arribar a la conclusió (potser el dia que el Barça els va guanyar per 5 a 0) que havien de fer servir el Pla B: si el Barça torna a quedar pel davant del Reial Madrid, hem de fer veure a tot el món que això ha estat fruit del ‘villarato’, del ‘platinato’, del dopatge i de tot el que calgui. “El Madrid ha perdut, però ha estat en contra d'un equip que juga brut i fa trampes”, és el missatge que volen transmetre urbi et orbe.
I així ho han fet amb la col·laboració de la majoria de mitjans madrilenys, que, en molts casos, no han tingut cap problema en manipular imatges i difondre rumors que atempten contra la dignitat del Barça, els seus jugadors i entrenador i la seva directiva.
Volien exhibir victòries i, sobretot, derrotar el Barça. Com que no ha pogut aconseguir-ho, llencen merda a sobre de les victòries barcelonistes.
La temporada 2009/10 va acabar amb un fiasco total: el Reial Madrid va quedar fora de la Copa del Rei a mans de l'Alcorcón de 2a B; va ser eliminat de la Champions League a vuitens de final, i a la Lliga, va quedar segon darrere del Barça. Vist el fracàs, l'estiu del 2010 Pérez va afegir més fitxatges a la plantilla: Canales, Di María, Pedro León, Khedira, Carvalho i Özil i, a mitja temporada, Abemayor. Va expulsar Pellegrini i va fitxar José Mourinho, potser pel fet que, com a entrenador de l'Inter, havia eliminat de la Champions el Barça.
Encara que la temporada no ha acabat, el Reial Madrid ha estat expulsat de la Champions pel Barça que, llevat d'una sorpresa gegantina, s'emportarà la Lliga. El Madrid s'haurà de conformar amb la Copa del Rei, guanyada al Barça en la pròrroga i per la mínima. Molt poc per tants diners gastats.
Dues temporades de Florentino a la presidència i tan sols pot oferir al socis una copa, la de la competició menys important del calendari oficial. I és aquí on cal buscar els motius que han portat a que aquesta temporada la Brunete mediàtica esportiva, altrament coneguda com la Central Lechera hagi donat ple suport a Mourinho i a les seves denúncies de favoritisme envers el Barça per part de totes les institucions esportives, arbitrals ‘tutti quanti’. Unes denúncies que malgrat el seu to groller i demagog no han estat desautoritzades per Pérez, ans al contrari, han tingut tot el seu suport.
El president ha gastat tot el que el club tenia i més per superar el Barça i aquest segueix essent considerat internacionalment com el millor equip del món. L'entrenador, a qui Pérez va presentar com el millor entrenador del món i que és el millor pagat, no ha sabut aprofitar la qualitat indiscutible dels seus jugadors i ha ofert victòries però molt poc joc als seus afeccionats.
Vist que anaven per mal camí, Pérez i Mourinho van arribar a la conclusió (potser el dia que el Barça els va guanyar per 5 a 0) que havien de fer servir el Pla B: si el Barça torna a quedar pel davant del Reial Madrid, hem de fer veure a tot el món que això ha estat fruit del ‘villarato’, del ‘platinato’, del dopatge i de tot el que calgui. “El Madrid ha perdut, però ha estat en contra d'un equip que juga brut i fa trampes”, és el missatge que volen transmetre urbi et orbe.
I així ho han fet amb la col·laboració de la majoria de mitjans madrilenys, que, en molts casos, no han tingut cap problema en manipular imatges i difondre rumors que atempten contra la dignitat del Barça, els seus jugadors i entrenador i la seva directiva.
Volien exhibir victòries i, sobretot, derrotar el Barça. Com que no ha pogut aconseguir-ho, llencen merda a sobre de les victòries barcelonistes.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)