Els pecats originals del PSC (i 2)

El PSC que va sorgir del Congrés d'Unitat Socialista del 1978, va néixer marcat per l'ambigüitat. Sí, era una formació sobirana, inscrita com a tal en el registre de partits, però, a la vegada, la seva sobirania quedava limitada per alguns punts del protocol de constitució i, el que és més difícil de pair, per alguns pactes “secrets” (com per exemple el de votar sempre igual que el PSOE en el Congrés) als quals havien arribat els negociadors del PSC (c) amb la cúpula federal del PSOE.

De fet, la sobirania real del PSC en relació al PSOE era molt semblant a la que disposaven els països de l'Est en relació a la desapareguda Unió Soviètica: disfrutaven d'autonomia i, a canvi, li subminstraven les matèries primes que aquesta necessitava. El PSC disfrutava d'autonomia pel què feia a la política catalana, i, a la vegada, constituïa, juntament amb Andalusia, el millor proveïdor de vots socialistes a les eleccions generals. 

Pel socialisme espanyol, el pacte català va ser una gran jugada. El nou PSC va conformar-se com una representació molt real de la hetereogènia societat catalana dels anys 70. I li va anar bé: Fins a les darreres eleccions generals, havia estat sempre la força més votada.

Acabat el congrés, el PSOE va fer tot el possible per transmetre públicament l'imatge de que el PSC i el PSOE eren un mateix partit. Ho van fer per la via del silenci i de deixar que els seus militants ho interpretessin així. De fet, fins i tot ara, encara hi ha dirigents socialistes espanyols (a nivell federal i de les federacions territorials que no tenen gens clar l'estatus del PSC. Un d'ells, el mateix president del PSOE, Juan Antonio Griñán com ha mostrat en diverses entrevistes, no fa gaire)".

La potència del PSOE i la debilitat de les primeres executives del PSC, farcides de problemes provocats per la heterogeneitat d'origen dels seus components, van acabar de consolidar aquesta imatge.

Un fet clau en aquest sentit va ser la participació del PSC en els congressos federals del PSOE. El pacte d'unitat establia que els socialistes catalans hi enviarien delegats, però tan sols “perquè participin en les sessions, debats i resolucions"  a l'hora de fixar l'estratègia política a nivell estatal. Malgrat el contingut del pacte, el mateix PSOE va propiciar que la delegació del PSC participés en els congressos en les mateixes condicions que qualsevol federació: és a dir amb dret a veu i vot en tots els aspectes congressuals fins i tot en els que afecten a qüestions organitzatives internes d'un partit diferent.

Aquest fet contradictori que suposava una acceptació tàcita de manca de sobirania per part del PSC, ha arribat al seu paroxisme amb la presentació d'una militant del PSC, Carme Chacón, com a candidata a liderar un partit diferent del seu i a fer-ho amb l'ajut de persones de la direcció del socialisme català.

Les coses van anar doncs, tal i com a Madrid desitjaven Felipe González i Alfonso Guerra: el PSC proveint de vots a les generals i derrotats a les catalanes. Ben aviat es va constatar que a Felipe i a Guerra ja els anava bé que CiU governés a Catalunya i actués com a soci seu a Madrid. Mentrestant, al PSC se l'hi atorgava el limitat paper de “partit municipalista”, paper que va complir a les mil meravelles i que, per cert, Chacón també reivindica.

Aquest status quo, que limitava l'acció política plena del PSC, es va anar mantenint al llarg de dècades, amb períodes de més o menys tensions. Tot va començar a canviar amb l'arribada a la cúpula del PSC dels dirigents territorials coneguts com “els capitans”, procedents especialment de la federació del Baix Llobregat i amb José Montilla al capdavant.

El canvi es va consolidar amb l'arribada de Pasqual Maragall a la lluita per la presidència de la Generalitat. Va ser llavors quen la cúpula catalana es va dedicar a dir públicament als seus socis del PSOE que el PSC és un partit diferent i sobirà. Afirmació i actitud que, tot sigui dit, no s'havia escoltat gaire quan els que estaven al capdavant del partit eren noms de clara nissaga catalanista

L'afany de governar el PSC sense limitacions, va fer que els “capitans” comencessin a plantar cara a la direcció federal del PSOE. I les tensions freqüents van començar a aparèixer, fent-se més i més grans a mida que Maragall adquiria relleu com a candidat, primer, i com a president, després. 

De manera sorprenent la criisi va començar a esclatar amb l'arribada de Zapatero a la secretaría general del PSOE. El seu federalisme inicial i la seva connivència amb el PSC i en especial amb Maragall, va anar transformant-se en enfrontaments. Aquests van culminar quan, d'amagat del PSC, Zapatero va pactar amb Mas el nou Estatut, a la vegada que es va comprometre amb ell a que el PSC li cediria la presidència de la Generalitat.

Tanmateix, va ser en aquest període quan es van començar a sentir veus del PSOE demanant la ruptura amb el PSC, tot i que la majoria de dirigents, desconeixedors de l'estatus català, es limitaven a lamentar-se del comportament “d'una federació”. 

El dret a decidir ha acabat de complicar les coses, però, a la vegada, a ajudat a deixar clara la sobirania del PSC, que ja existia des de sempre, però que no s'utilitzava gairebé mai.

No sé quin futur espera al PSC i al PSOE, com tampoc està clar què serà el que esdevindrà a altres formacions catalanes i espanyoles. En tot cas, sembla inevitable la reformulació del pacte entre els dos partits socialistes. Un nou pacte que hauria d'establir clarament que es tracta de dos partits diferents i de fixar la creació d'una comissió d'enllaç entre ambdues executives.

Sembla clar que la participació del PSC als congressos federals s'hauria de limitar, tal com deia el pacte d'unitat, a la participació de delegats catalans tan sols en el debat sobre l'estrategia política a nivell d'Espanya. El reconeixement de la diferenciació entre els dos partits, hauria de comportar que cap militant d'un d'ells pogués ocupar càrrecs de direcció en l'altra part, ni tan sols a formar part de les seves candidatures.

Dit tot això, i acceptant que el PSC ha tingut molts problemes d'identitat i ha caigut sovint en contradiccions, faria meu el reconeixent que el periodista Eduard Voltas, ha fet de l'aportació històrica del PSC a Catalunya, en un article aparegut a nació digital.cat :"Sense el PSC no seríem aquí. Sense el PSC no hauria estat possible generar el granític consens social a l’Àrea Metropolitana al voltant de la immersió. La dignificació urbana dels barris populars també és obra molt majoritàriament del PSC municipalista, amb tot el que això ha aportat de benestar i, per tant, també de cohesió. Sense el PSC i la inspiració meravellosa de Pasqual Maragall avui Barcelona probablement seria una ciutat fora dels circuits internacionals, no preparada per ser la capital d’un estat modern. Ara ens podem plantejar la independència perquè tenim cohesió social i una gran capital. El PSC hi té molt a veure. Molt”

Un reconeixement, el de Voltas, que, per cert, sovint se l'hi ha negat al PSC per part d'aquells que confonen independència amb intransigència.

Els pecats originals del PSC (1)

Qui subscriu aquestes ratlles fa més de 32 anys que no milita a cap partit, però el cas és que va ser militant de Convergència Socialista de Catalunya, primer, del PSC (Congrés), desprès, i del Partit dels Socialistes de Catalunya, posteriorment.  Fruit de la meva experiència en aquesta història, he d'admetre que en el procés que va portar a la unitat del socialisme català, ens varen prendre el pel a tots plegats, a nosaltres, però també als companys procedents de la Federació Catalana del PSOE.

En tot el procés previ a la creació del Partit dels Socialistes hi van haver moltes desconfiances. A la gent del PSC (C), se'ns va fer creure que el nou partit seria del tot sobirà i que, fruit d'aquesta sobirania, establiria un acord federal amb el PSOE per fixar, conjuntament amb aquest, l'estratègia a nivell d'Estat "en el marc de la lluita de classes".

A la vegada, a la gent de la FSC-PSOE, s'els hi va fer creure que, de facto, el nou partit no era altra cosa que "un partido de nacionalidad o región", nom amb el qual el PSOE començava a designar les seves federacions territorials que havien xuclat als petits partits que formaven la Federació de Partits Socialistes (FPS) o al Partido Socialista Popular de Tierno Galván.

Al congrés d'unitat s'hi va arribar amb una desconfiança consolidada. Nosaltres, els del PSC (C) començàvem a témer que el que anàvem a crear era el "partido de nacionalidad", concepte que des de Madrid els hi venien als de la FSC. En canvi, els companys de la FSC, cada cop veien més clar que el nou PSC seria un partit sobirà. 

De fet, en les primeres sessions del congrés, quan els partits feien les seves assemblees de dissolució, sentíem, acollonits, com els delegats de la FSC --reunits en una sala apart-- cridaven fort i reiteradament: "PSOE, PSOE, PSOE..," reivindicant la seva voluntat de que el nou PSC fos la continuïtat, adaptada als nous temps, de la seva organització. Va haver d'anar-hi Alfonso Guerra --sí, el mateix que ara demana la reinvenció de la FSC-- per tranquil·litzar els ànims dels seus companys.

El cert és que els companys de la FSC-PSOE tenien raó en les seves pors. El que va sortir del Congrés va ser un partit sobirà. De fet, complia amb tots els requisits com a tal, i sempre ho ha fet. Inscrit en el Registre de Partits, els seus comptes sempre han estat analitzats per separat dels del PSOE, com dues organitzacions diferents que són. També, la Junta Electoral central ha rebutjat les reclamacions formulades per altres partits --especialment PP i CiU-- que exigien que es considerés el PSC com integrant del PSOE a l'hora del repartiment dels espais electorals. PSC i PSOE també figuren separats en el repartiment de les subvencions econòmiques que reben les candidatures pels resultats electorals.

Teníem les proves per escrit: inscripció del PSC en el Registre de partits i reiterades referències sobre el seu caràcter sobirà en els documents fundacionals.  I malgrat això, molts delegats del PSC vàrem sortir del congrés d'unitat pensant que potser sí que les coses feien tota la pinta de donar la raó als companys de la FSC que ens deien que el PSC seria "un partido de nacionalidad" com podia ser-ho el PSE, encara que amb un tracte preferent per part de la direcció de Ferraz.

(Fi de la primera part)

Y Carme cogió su fusil... (tria de tuits)

La diputada Carme Chacón ha anunciat que votarà ene l Congrés, en contra de la directriu marcada pel PSC que defensa la conveniència de que el govern espanyol autoritzi un referèndum  sobre el futur de Catalunya.
Aquests són alguns dels diàlegs que la noticia ha generat al meu compte del twitter:

Abans de l'anunci:

--Si Chacón vota avui diferent del PSC, el primer que ha de fer desprès de votar, és anar a la seu del PSOE més propera a casa seva i demanar l'ingrés.
--El dilema de Chacón: Si avui vota com el PSOE, ha de deixar el PSC. Si vota amb el PSC, s'ha d'oblidar del seu afany de liderar el PSOE.

Desprès d'anunciar que no votarà com el PSC:

--Les declaracions de Chacón han estat pel mercat espanyol. Ha rebutjat el dret a decidir però no ha dit que el PSC aposta pel no en un referèndum.
--Si Chacón fos militant del PSOE podria presentar la seva candidatura a secretaria generalPerò sap que a Madrid, on viu, no té suports.
I--ara el que ha de fer el PSC es pensar en qui serà el seu cap de llista a les pròximes eleccions espanyoles.perquè Chacón no ho serà, oi?
--Ara és quan a la seu del PSOE, hi haurà algú que preguntarà: "Vamos a ver, Carmen, ¿tú te ves capaz de reinventar la FSC del PSOE?
--Chacón quiere hacer creer que lo hace "todo por la patria"(española, claro). En realidad actúa por su interés personal.
--Alfonso Guerra, el viejo peronista, propone recrear la FSC del PSOE. No sabe que los hijos de quienes se emocionaban con él, piensan muy diferente.

Autoretrat. Oriol Junqueras, entrevistat per Salvador Sostres

Fragment de l'entrevista feta per Salvador Sostres a Oriol Junqueras. (Publicada a El Mundo el 22/2/2012.

P.- Si pudiera ser ministro de Economía de España y arreglarlo, ¿se olvidaría de la independencia? 

R.- No, pero lo que más le conviene a España es que Cataluña sea independiente. La independencia de Cataluña es buena para Cataluña, pero también es buena para España. 

P.- O sea, ¿los catalanes harían un favor al resto de españoles independizándose? 

R.- No le quepa la menor duda. Al Estado español le conviene que haya alguien que tome las decisiones económicas con criterios económicos y no políticos. El Estado español tiene que aprender a invertir en estructuras rentables, y dejar de ser este mamotreto de autopistas sin coches, de trenes sin pasajeros y de aeropuertos sin aviones. Si ellos no lo saben hacer, ya les enseñaremos nosotros. 

P.- ¿Cómo? 

R.- Por ejemplo con el corredor del Mediterráneo, que beneficiaría a las economías andaluza, murciana, valenciana y, por supuesto, también a la nuestra. En serio, España necesita que alguien empiece a hacer las cosas con sentido común. Y no hay manera. En ERC sabemos lo que hay que hacer. Yo no quiero ser ministro de Economía de España, pero lo mejor que le podría pasar a un ciudadano español es tener un ministro de Economía de ERC. Para empezar, bajaríamos el IVA y el IRPF, para proteger a familias y consumidores. Justo lo contrario que ha hecho el PP. Y lo que tampoco puede ser es que un empresario productivo pague el 30% y que las Sicav sólo el 1%. 

P.- ¿No le parece arrogante proponerse como solución de todo? 

R.- Mire, si quieren, cuando ya tengamos nuestro Estado, les asesoraremos sobre cómo lo tienen que hacer para dejar de hundirse en la miseria. Cuando ya los catalanes seamos libres, el Estado español, que ya no podrá tener la obsesión de asfixiarnos, tal vez se centre en hacer las cosas bien. Cuando ya el Estado español no pueda vivir del dinero que generamos los catalanes y se tenga que poner de verdad a generar su propio dinero, tal vez entonces empiece a aplicar criterios sensatos para crear riqueza. Hasta ahora, lo que ha hecho el Estado es gastarse el dinero de las ayudas europeas en infraestructuras que le comportan más pérdidas de las que ya tenía. Así no se va a ninguna parte. 

P.- Europa y EEUU han dicho que no quieren saber nada y que éste es un problema interno de España. ¿Cómo lograrán la independencia? 

R.- Europa y EEUU han dicho que es un problema interno, porque, de momento, no hay una mayoría sólida que haya expresado claramente su voluntad. Cuando consigamos constatar de un modo fiable que esta mayoría existe -mediante un referendo o, si no nos dejan, mediante unas elecciones plebiscitarias-, Europa y EEUU no tendrán más remedio que aceptarlo y reconocernos. 

P.- Pero nunca la UE ha aceptado la partición de un Estado miembro.

R.- Porque nunca se ha dado el caso. Digan lo que digan ahora, no creo que, llegado el momento, tengamos ningún problema. Pero lo que de verdad no entiendo es la tozudez de España, que siempre quiere todo o nada y ganar por goleada. ¿De qué le sirve? Nunca quiere ceder, nunca quiere pactar. Así perdió Cuba, Portugal, Holanda y así perderá Cataluña. Con todos ha hecho igual y lo ha perdido todo. De verdad que no lo entiendo. 

Resulta que Mas vol ara que "Espanya tingui un projecte atractiu per Catalunya"

Reproducció d'una informació feta per la redacció d'eldebat.cat

Apreciable canvi de to –si no inflexió– en el discurs d’Artur Mas al voltant de la relació entre Catalunya i Espanya. El president de la Generalitat i líder de CiU ha ressaltat aquest dimecres la “importància” que Espanya “tingui un projecte atractiu per a Catalunya”. Un discurs, aquest, significativament diferent al que ha caracteritzat Mas en els darrers mesos, després del seu gir sobiranista posterior a l’11 de setembre. Mas, no obstant, també ha aportat una dosi d’ambigüitat, en afegir que, en tot cas, Catalunya “ha de fer el seu camí”.

Mas s’ha pronunciat d’aquesta forma en un acte de la Cambra de Comerç de Reus, en relació a la intervenció del president espanyol, Mariano Rajoy, en el debat de política general del Congrés, quan s’ha mostrat obert a negociar amb Catalunya un nou model d’organització territorial. “El que és important és que algun dia Espanya tingui un projecte atractiu per a Catalunya”, ha dit Mas, recalcant que, amb “voluntat”, es pot arribar a acords.

El president, però, ha matisat de seguida, explicant que, fins ara, des d’Espanya sempre “hem trobat un ‘no”. “El projecte espanyol que sempre diu 'no' ja no és atractiu per a bona part de la societat catalana”, ha dit. “Fa moltes dècades que hem intentat obtenir un camí d’entesa i col·laboració i sempre topem contra la mateixa paret, potser aquell no és el camí”, ha afegit Mas, recalcant que “tot i els interessos i sentiments que tenim amb Espanya i seguirem tenint, hem de fer el nostre camí, perquè si deixem de fer-lo, passarem a ser ningú i deixaríem d’existir”.

Moviments a CiU i enquestes desfavorables
Tot i les ambigüitats, les paraules de Mas es poden entendre com una clara inflexió en el seu discurs. Que pot respondre als darrers moviments dins de CiU, on l’expresident Jordi Pujol, el líder d’Unió, Josep Antoni Duran Lleida, i altres membres de l’Executiva estan demanant a Mas que reprengui el diàleg amb el PP i amb el PSOE, com ha explicat en exclusiva eldebat.cat. Unes demandes que poden tenir una relació directa amb la davallada de CiU en intenció de vot, el dia abans que es publiqui el darrer Baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió. Un baròmetre que,com també n’ha informat en exclusiva eldebat.cat, situaria ERC per primer cop per davant de CiU en intenció directa (sense ‘cuinar’) de vot.

Catalunya, Xina i el sentit del ridícul

Una Catalunya independent podria entrar o no a la Unió Europea. A "Singulars·" de la TVC ens ofereixen una alternativa per aconseguir entrar-hi ben avitr, diguin el que diguin Espanya i el seus estats amics.

Catalonia calling the Chinese Navy

http://www.youtube.com/watch?v=ln0KZ3tLM2g

Al PP no li agrada que Girona tingui tren d'alta velocitat

El Mundo, en la seva edició del dilluns,  va donar gairebé una pàgina a Andrés Ayala, portaveu del PP a la comissió de Foment del Congrés, amb el lloable objectiu de deixar les coses ben clares i demostrar a tothom que els catalans sóm uns privilegiats, que estem mimats pel Govern espanyol i que malgrat això, som uns desagraïts que no parem de queixar-nos sense cap motiu per a fer-ho. En aquesta línia d'opinió, el sots títol de l'article ens assenyala que, pel que fa a l'alta velocitat, "se ha dado prioridad a la capital gerundense frente a ciudades más grandes". 

Ayala, que assegura estar molt satisfet per l'arribada de l'alta velocitat a Girona, insisteix en el seu article en el fet que Girona hi viuen tan sols 96.113 habitants i que davant seu hi ha 59 ciutats més poblades. Malgrat que en un paràgraf admet que si l'alta velocitat ha arribat a Girona i també a Figueres (encara amb menys habitants que Girona) es deu a què ambdues ciutats es troben en la línia d'alta velocitat entre Madrid i França, oblida del tot aquesta dada clau per centrar el seu missatge en el fet de que aquesta és una mostra més de que, en contra del que diem els catalans, Catalunya rep un tracte preferent a l'hora de construir infraestructures. 

Ni tan sols dedica una ratlla a considerar que l'actual línia d'ample ibèric (gestionada per Rodalies de Catalunya) entre Barcelona i Figueres, compta amb una ocupació de més de 2 milions de passatgers l'any. Un nombre d'usuaris que no es dóna en cap altra línia espanyola, ni tan sols entre moltes capitals de província amb molts més habitants que Girona. No sé si Ayala ho sap, pel seu càrrec ho hauria de saber, que les línies de Mitjana Distància que transcorren per territori català proporcionen el 40% dels passatgers d'aquest servei en el conjunt d'Espanya.

El diputat popular, però, òbvia aquests petits detalls i oblida també els índexs baixíssims d'ocupació de certes línies d'alta velocitat, algunes de les quals ja han hagut de ser suprimides per que no arribaven ni als 10 passatgers diaris.

Ayala prefereix insistir en que Catalunya ha estat mimada en la construcció de les infraestructures i en proclamar que mentre Girona ja té alta velocitat, aquesta no ha arribat a llocs com "Alicante, Almeria, Badajoz, Bilbao, Burgos, Cádiz, Coruña, San Sebastián, Granada, Huelva, Logroño, Murcia, Oviedo, Pamplona, Santabnder i Vitoria, ciutats amb més població i menor distància a Madrid que Girona".

En aquest paràgraf, Ayala queda ben retratat: Ens recorda que Girona està més lluny de Madrid que les ciutats esmentades. Òbviament, per Ayala i jo diria que pel PP, aquí hi ha la clau de la seva visió d'Espanya, la mateixa que defensava José María Aznar: El que importa de l'alta velocitat és apropar les capitals de província a Madrid, sense tenir en compte si hi ha algunes zones del territori que poden disposar dels elements suficients per gaudir d'aquesta infraestructura sense necessitat de passar per la capital espanyola.

Resulta deplorable que el portaveu de Foment del PP no tingui en compte a l'hora de fer la seva anàlisi que Catalunya és la zona d'Espanya en la que el transport ferroviari s'apropa més als registres de la resta de la UE. I és denunciable que, per atacar a Catalunya, no tingui en consideració  que si l'alta velocitat ha arribat a Girona és, únicament, perquè la geografia l'ha situat en plena ruta de França. Amb gent com ell, està clar que els gironins haurien d'haver esperat que el tren de moda hagués arribat abans a 59 ciutats. Al cap i a la fi, potser si que Girona  està a 100 quilòmetres de Barcelona i a 50 de la frontera francesa, però el que importa, segons Ayala, és que està a 700 quilòmetres de Madrid i tan sols té 96.113 habitants. I això, segons Ayala i els populars, la situa a la tercera divisió en el rànquing de ciutats.
(Publicat a eldebat.cat)

El Catalunya-Nigèria i certs independentistes

Aquest darrer dimecres he estat al camp de l'Espanyol veient el Catalunya-Nigèria. Mentre veia el partit, he anat arribant a la conclusió de que no tornaré a veure jugar a la selecció catalana fins que tinguem un equip oficial de debò. Espero que llavors ja no hi hagi al camp aquells que utilitzen els partits actuals per deixar ben clar a tothom que com a patriòtes a ells no els guanya ningú.

Es clar que hi havia gent com jo mateix i el meu fill que voliem, tan sols, veure el partit i desitjávem la victòria catalana, però érem minoria. 80 minuts al camp (soc dels que van arribar tard pels embussos) em van permetre constatar que a molts dels espectadors, el partit no els importava gens ni mica. L'exemple més sagnant d'aquest desinterès futbolístic es va produir després del gol de l'empat de Nigèria. En un entorn normal, el públic hauria cridat "Catalunya, Catalunya" per animar als jugadors. En canvi, el dimecres, al camp de l'Espanyol, desprès de l'empat, el camp va començar a demanar... independència.

De fet, em pregunto que deuen sentir els jugadors quan constaten que a bona part del públic, el què passa a la gespa els hi és ben igual. Em pregunto també que devien pensar alguns dels jugadors de la selecció catalana, quan sentien les reiterades consignes de "Puta Espanya", en alguna ocasió corejades amb la música del "Que viva España". I entre els que van considerar que el partit no era més que una simple excusa per estar dues horetes cridant consignes tontes, la de Puta Espanya inclosa, hi havia un nodrit grup de joves situat al Gol Nord (Cornellà) dedicats en cos i ànima a les consignes.

Portats pel seu entusiasme, van intentar iniciar en diverses ocasions uns "president, president..." amb la voluntat, potser, de compensar al president Mas de l'esbroncada que un sector del públic li havia dedicat abans de començar el partit. En aquest cas, el seu èxit va ser molt mesurable. I encara menys van reeixir (afortunadament) quan portats pel seu nacional-catolicisme es van esforçar inútilment en fer cantar el Virolai al públic.

O sigui, que els partits de la selecció poden ser, segur que ho són, un experiment sociològic molt interesant, però el seu interès esportiu és poc més que zero. I per cert, jo diria que hi ha algú a qui les coses se li estan escapant de les mans. Aquesta apel.lació constant a omplir de senyeres i de crits patriòtics qualsevol acte públic (esports, teatre, concerts, festes populars) acabarà per cansar a la gent. En poden estar ben segurs.

(Publicat a eldebat.cat).

Les teles privades espanyoles 'ajuden' a Rivera

Els boníssims resultats d'Albert Rivera i Ciutadans podrien tenir molt a veure amb el fet que aquestes han estat les primeres eleccions catalanes en les que les televisions privades espanyoles han dedicat una gran atenció tant en els seus informatius com en programes de debat i especials.

Gràcies a aquesta atenció generada per la vinculació electoral amb el procés sobiranista, les eleccions han arribat a una part molt important de la ciutadania catalana que no acostuma a seguir ni TV3 ni les ràdios en català i que és la més susceptible de sentir temor davant d'una hipotètica independència.

Tot i que en aquests debats hi han paticipat polítics catalans de tots els partits, Rivera, a qui ningú nega una gran capacitat comunicativa, és --des-de fa temps-- un habitual dels debats de Tele 5, la Sexta i Intereconomía i ha sabut treure profit electoral d'aquesta presència continuada.

Amb qui pactarà Mas?

Gemma Galdón, professora universitaria que en la seva faceta de tertuliana acostuma a provocar les ires dels convergents, escrivia el dilluns a twitter: "Després de convocar unes eleccions irresponsables, ara Mas demana responsabilitat als demés". Doncs sí, d'això es tracta. D'ençà de la nit electoral, després d'haver perdut 12 escons, el president en funcions s'ha fet un fart de repetir que ell i CiU assumiran totes les responsabilitats que els hi pertoquen, però que també caldrà que les altres formacions assumeixin les seves.

O sigui, que Mas, que pel seu propi interès va avançar les eleccions quan encara quedaven dos anys de legislatura, ara exigeix responsabilitat als altres per evitar en la mesura del possible les desgràcies provocades per una inoportuna convocatòria electoral amb la que volia tapar la seva desastrosa gestió al front del Govern.

Quina és la responsabilitat que Mas exigeix ara a Esquerra i PSC --presumptes  socis de govern-- per tal de fer governable la Generalitat? A més d'haver deixat clar que segueix amb la seva intenció de convocar una consulta sobre el dret a decidir, Mas ja ha dit que caldrà seguir fent retallades. Sobre la primera qüestió, caldrà veure quin tipus de consulta planteja CiU. És molt possible que ERC accepti qualsevol formulació, mentre que les exigències del PSC podrien ser més restrictives. Però és en el segon apartat, el pressupostari, on els sacrificis que exigeixi CiU siguin dificilment suportables pels dos partits de centre esquerra, independentista un, i federalista l'altre.

Oriol Junqueras i Pere Navarro ja han fet declaracions en els que han deixat ben clar que els seus respectius partits defensen mesures econòmiques que difereixen molt de les retallades fetes per CiU. De fet, el PSC ja ha dit que no pactarà amb Mas,  mentre que ERC ha mostrat la seva predisposició a, com a molt, donar suport al Govern des de l'oposició.

Donat que CiU diu que no vol pactar ni amb el PP ni amb ICV-EUiA, el rebuig del segon i del tercer partit de la cambra, deixaria a la federació nacionalista en una situació extremadament incòmoda  i dificultaria moltíssim la governabilitat del país. amb el risc, fins i tot, de que Mas es vegi abocat a una nova convocatòria electoral que seria dramàtica pel país.

Per fer que això no passi hi haurà moviments de tota mena. Ja es comenta que els empresaris rebutgen un pacte CiU-ERC i que desitgen la sociovergència. Deixant de banda el fet que, en els darrers temps, Mas i altres líders de CiU no han fet massa cas als desitjos del sector empresarial, no sembla massa creïble que, pressionat per totes bandes, el PSC acceptés defensar una consulta que accepta però que no l'entusiasma i unes retallades socials que l'allunyarien encara més del que queda del seu electorat.El PSC, a més, prou feina té en esforçar-se per intentar sobreviure al seu important naufragi electoral. ERC, per la seva banda, sap que molts dels seus vots del 25-N li han vingut de funcionaris de tota mena i condició que s'han vist sensiblement perjudicats per les mesures del Govern de Mas.

Que li queda a Mas? Doncs o cedir en algunes de les seves propostes (referèndum o retallades) per intentar convencer a PSC o ERC, o continuar amb la geometria variable que ha fet servir en l'anterior minilegislatura. o... acostar-se de nou al PP. Sí, ja sé que Mas ha dit que no ho farà, però sempre podrà trobar una excusa per a fer-ho: "Socialistes i republicans no han estat disposat a assumir les seves responsabilitats i m'han obligat a buscar al PP".  De fet, malgrat el seu empipament amb el Govern Rajoy, encara és l'hora en que hagi de trencar els seus pactes amb el PP a la Diputació de Barcelona i alguns ajuntaments catalans.

Mas en Mos(cú) .

Article de Santiago González - Publicat a El blog de Santiago González - El Mundo 

Artur Mas viajó a Moscú con el alma pura y sedienta del turista, a hacerse una foto ante la catedral de San Basilio. Lo comprendo muy bien. La primera vez que fui a Londres me hice una foto junto a un guardia de Buckingham Palace y en Nueva York, con el puente de Brooklyn a mis espaldas. Nunca estuve en Moscú, pero con toda seguridad me habría retratado como el president, en la Plaza Roja. También otra ante el Kremlin, claro.

El diario ABC da cuenta hoy del muy discreto éxito de su primer viaje de Estado, aunque haya sido en plan virtual. Cuenta en su 'enfoque' Jaime González que en el Komsomolskaya Pravda no aparece ni una línea sobre el Foro Empresarial Cataluña-Rusia y el viaje del president, mientras publicaban una foto de cinco militares rindiendo honores a una gallina. Lamenta no poder informar sobre las gracias de la gallina por desconocer el cirílico. Tampoco en el resto de los periódicos de Moscú aparece "ninguna referencia al acto, lo que demuestra la irreversible decadencia de la prensa rusa".

Mas había cursado (a través de la Embajada española) peticiones de entrevistas con el viceprimer ministro Arkady Dvorkovich y con los ministros de Energía, Desarrollo Regional y Cultura. Los cuatro declinaron esta oportunidad, al igual que el viceministro de Desarrollo Económico. No es improbable que ERC presente una interpelación al Gobierno para que explique por qué no consiguió esas entrevistas para el honorable y saque la inevitable conclusión: ¿ven cómo necesitamos un Estado y unas embajadas propias? Lástima que la gestión hecha con los recursos propios, la concertación de una entrevista a Mas (a más) en el diario oficial, 'Rossiiskaya Gazeta' tampoco fue coronada por el éxito.

Además de la delegación empresarial que capitaneaba el president, le acompañaba un séquito de al menos 23 personas de la Generalitat, que incluía a  su propia esposa, el secretario de Asuntos Exteriores y el fotógrafo de la Generalitat. Había una cuantiosa representación de los Patronatos Turísticos de las Diputaciones: 8 de Salou y Aeropuerto, 6 de Costa Brava y Tarragona, 4 de la Diputación de Barcelona, encabezada por el presidente y su esposa, así como alcaldes y cargos de una docena de Ayuntamientos.

"¿Y todo esto quién lo paga?" preguntó Pla al ver las luces de Nueva York. Respuesta: los mismos que los 271.000 euros del video declarado ilegal por la Junta Electoral Central. ¿Y para qué ha servido el viaje? Para que Mas defienda en Mos el video propagandístico.

¿Y cómo iba a salir en la prensa de Moscú si la portada de La Vanguardia sólo le dedica una llamada, y El Periódico, ni eso?

Documents (3): Socialistes de Catalunya, a favor de l'autodeterminació

El 1977, un any abans de constituir-se el Partit dels Socialistes de Catalunya, van tenir lloc les primeres eleccions generals. El PSC Congrés i la Federació Socialista de Catalunya-PSOE van presentar-se en coalició amb el nom de "Socialistes de Catalunya". L'acord per formar aquesta coalició va ser conegut com el Pacte d'Abril i ja mostrava la voluntat d'arribar a un únic partit socialista català. Una dada curiosa de l'acord és el punt en que assenyala que el nou partit lluitarà per "El reconeixement del dret d'autodeterminació a les nacionalitats i pobles de l'Estat".

Texte íntegre del Pacte d'Abril.

El PSC, la FSC (PSOE) i socialistes independents acorden realitzar la unitat socialistaa Catalunya mitjançant un procés que culminarà en la constitució d'un únic Partit Socialista de Catalunya, resultat de la unió dels socialistes de Catalunya. Aquest Partit, plenament sobirà configurarà l'organització política del socialisme a Catalunya i la seva articulació amb el PSOE en la perspectiva de la unitat de tots els socialistes de l'Estat, a través d'un congrés democràtic a celebrar durant l'any, preparat per comissions d'ambdues organitzacions que elaborin, per assentiment comú, les propostes a l'esmentat congrés.

Aquesta unitat dels socialistes catalans s'acorda sobre les següents coincidències de principis:

1) La transformació de la societat mitjançant l'accés al poder polític per part dels treballadors.

2) La socialització dels mitjans de producció, distribució i canvi.
3) L'organització autogestionària de la societat.
4) La societat ha de satisfer els mitjans que assegurin la igualtat i la dignitat de l'home.
5) El reconeixement del dret d'autodeterminació a les nacionalitats i pobles de l'Estat espanyol
6) La recuperació de les institucions i principis configurats en l'Estatut del 1932, la seva actualització i aprofundiment.

Les forces polítiques que subscriuen aquest acord coincideixen a afirmar que els socialistes de l'Estat han d'establir organismes representatius i decisoris comuns que defineixen els elements estratègics i tàctics coincidents de la lluita de classes en aquest àmbit estatal. En llur propi àmbit les organitzacions socialistes de les diferents nacionalitats i regions de l'Estat tindran sobirania plena. En aquest projecte unitari i d'articulació s'inscriu l'acord dels signants d'adoptar una posició comuna en relació a la seva possible participació en el proper procés electoral.

Amb aquesta finalitat, consideren fonamental la presentació d'una conjunta candidatura d'Unitat Socialista de Catalunya que mantingui aquesta denominació per damunt de les sigles de cada un dels seus elements integrants, per així aglutinar l'adhesió dels treballadors i de tots els ciutadans interessats en donar una orientació realment progressiva a la configuració política de Catalunya.

Les parts que prenen aquest compromís afirmen la voluntat de treballar en comú per la ràpida formulació d'un Manifest-Programa electoral per al qual prendran com a base els denominadors comuns de les respectives declaracions de principis i els corresponents programes de línia política i establir -per assentiment comú- la participació en les llistes de candidats.

Entre les finalitats indeclinables que aquesta candidatura d'unitat socialista vol servir, descollen d'una manera explícita:

1) L'exigència constitucional d'una estructura d'estat que garanteixi a Catalunya l'aprofundiment de la seva autonomia, més enllà dels nivells previstos en l'Estatut del 1932 i d'acord amb les necessitats reals d'aquest moment, i aboni el procés d'autonomia de les diferents nacionalitats i regions diferenciades de l'Estat espanyol. Per això, expressen la seva voluntat de treballar en comú amb totes les altres forces democràtiques catalanes presents en el Congrés de Diputats.

2) La col·laboració amb totes les altres forces socialistes representades en el Congrés de Diputats per a orientar fins on sigui possible, una acció comuna en el seu si, per així configurar l'Estat d'acord amb unes línies susceptibles d'afavorir el progrés cap al socialisme, així com també l'adopció d'aquelles mesures que tendeixin a afavorir els interessos immediats DELS TREBALLADORS.

Documents (2) Sobre la sobirania del PSC.

Alfredo Pérez Rubalcaba, secretari general del PSOE, va declarar fa uns díes que aquest i el PSC eren dos partits diferents. Gairebé de manera coincident, alguns dirigents territorials del PSOE han fet declaracions en les que opinen que, de continuar les discrepancies entre ambdos partits, el millor que podria passar és que es produeixi un divorci entre ells.
Donat que la constitució del Partit dels Socialistes de Catalunya es remonta a 1978, he considerat que podria ser oportú oferir una sèrie de documents sobre els lligams oficials realment existents entre PSC i PSOE.

El primer document és un fragment de la descripció que es fa a la pàgina web del PSC (www.socialistes.cat).

"../..Aquest nou partit, el PSC, es constituïa com a partit sobirà, autònom respecte del PSOE, però amb un protocol d'unitat que establia la seva participació en els òrgans federals: l'Executiva, el Comitè Federal, i el Congrés.

El PSC, per tant, és un partit sobirà federat al PSOE, i això el fa singular en el conjunt del socialisme espanyol ja que, tot i participar en els seus òrgans federals, té personalitat jurídica pròpia, finances independents i manté una total autonomia d'acció en el marc de la política catalana".

El segón document es tracta d'un fragment de la sentència de la Junta Electoral Central en la que s'assenyala qe el PSC és un partit sobIrà i independent del PSOE.

t"(../..) finalmente, la impugnación de la asignación de espacios al Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) carece de fundamento puesto que esta entidad politica figura inscrita en el Registro de Partidos Politicos como distinta e independiente del PSOE; presentó candidaturas propias y obtuvo diputados propios en las elecciones el 28 de octubre de 1982, con independencia del PSOE y, finalmente, en el trimite de alegaciones se aporta acta notarial de constitución del Partido, otorgada el 31 de agosto de 1978, en la que consta que se disolvió y extinguió la Federación Socialista de Cataluña del PSOE, constituyéndoseel PSC (PSC-PSOE) por la fusión de otros partidos políticos y sin vinculación juridica con el PSOE".

Documents (1): Protocol de unitat de la FSC (PSOE), PSC-C i PSC-R en el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE)

EL PARTIT DELS SOCIALISTES DE CATALUNYA (PSC-PSOE) és l'organització política dels socialistes de Catalunya, resultant de la fusió de la FSC (PSOE), del PSC (C) i del PSC (R). Afegirà a la seva denominació les sigles de les organitzacions pre-existents, en el ben entès que el PSC (C) i el PSC (R) accepten les sigles unicùes i comuns de PSC. Aquesta denominació només podrà ser modificada pel seu Congrés.

.

EL PARTIT DELS SOCIALISTES DE CATALUNYA (PSC-PSOE) és un partit de classe i nacional que sorgeix de la voluntat constituent de les organitzacions socialistes de Catalunya i que, en virtut de la seva sobirania, decideix la participació en organismes representatius i decisoris comuns amb el PSOE, en la forma que s'explicita en aquest document.

El Congrés del PARTIT DELS SOCIALISTES DE CATALUNYA (PSC-PSOE) és l'òrgan suprem del partit. La seva competència serà exclusiva per establir la seva estructura interna, regular la seva disciplina, elaborar la seva línia política i el seu programa a Catalunya.

Per definir conjuntament amb la resta dels socialistes de l'Estat els elements estratègics coincidents de la lluita de classes, el PARTIT DELS SOCIALISTES DE CATALUNYA (PSC-PSOE) enviarà els seus delegats, elegits directament per les estructures organitzatives de base, al Congrés Federal del PSOE, perquè participin en les sessions, debats i resolucions que facin referència a les qüestions comuns de la lluita de classe a nivell de l'Estat.

L'aplicació a Catalunya de les resolucions preses per a l'àmbit estatal serà portada a terme pel PARTIT DELS SOCIALISTES DE CATALUNYA (PSC-PSOE).

EL PARTIT DELS SOCIALISTES DE CATALUNYA (PSC-PSOE) tindrà plena sobirania en aquells àmbits de competències que els socialistes de Catalunya propugnem per a l'organització política del nostre país, d'acord amb el marc constitucional aprovat en el seu programa pels socialistes de tot l'Estat.

Els membres del PARTIT DELS SOCIALISTES DE CATALUNYA (PSC-PSOE) candidats a la Comissió Executiva Federal seran presentats o refrendats si s'escau pel PARTIT DELS SOCIALISTES DE CATALUNYA (PSC-PSOE) a través dels seus delegats presents en el Congrés Federal.

El PARTIT DELS SOCIALISTES DE CATALUNYA (PSC-PSOE) estarà representat en el Comitè Federal Socialista. Aquesta representació serà designada pel propi PARTIT DELS SOCIALISTES DE CATALUNYA (PSC-PSOE) i en funció del criteri de proporcionalitat en virtut del nombre d'afiliats.

Els membres del PARTIT DELS SOCIALISTES DE CATALUNYA (PSC-PSOE) que siguin assalariats hauran de militar sindicalment. L'opció sindical del PARTIT DELS SOCIALISTES DE CATALUNYA (PSC-PSOE) és la UGT.

Els parlamentaris membres del PARTIT DELS SOCIALISTES DE CATALUNYA (PSC-PSOE) s'atendran respecte a llur organització parlamentària al que hi ha establert en l'acord de constitució del grup parlamentari Socialistes de Catalunya.

EL PARTIT DELS SOCIALISTES DE CATALUNYA (PSC-PSOE) mantindrà relacions polítiques internacionals dins del marc, decidit pel Congrés Federal del PSOE.

El símbol del PARTIT DELS SOCIALISTES DE CATALUNYA (PSC-PSOE) és el "Puny i la Rosa".

A la documentació, correspondència, etc. s'utilitzarà el nom complert del partit acompanyat del símbol.

En banderes, pancartes i on sigui necessària la utilització del nom reduït s'utilitzaran les sigles PSC (PSC-PSOE), sempre acompanyades del "Puny i la Rosa". És patrimoni de les organitzacions que es fusionen.

DISPOSICIÓ TRANSITÒRIA. Des de l' 1 de maig de 1978 fins la data del Congrés d'unificació, tota la imatge pública del procés unitari farà sempre referència als noms complerts o, en tot cas, a les sigles complertes dels tres partits que protagonitzen la unitat.

Tot per la pàtria

Convergència i Unió ho fa tot per la pàtria. Catalana, es clar. SEMPRE. Quan pacta amb el Govern de Madrid --sigui el que sigui i pacti el que pacti--, ho fa en defènsa dels interessos de Catalunya. Obviament, tambè és la defensa d'aquests mateixos interessos, la que periodicament porta a CiU a trencar-- encara que tan sols sigui de manera temporal-- amb els seus socis de Madrid. Fins i tot, "rizando el rizo", que diríen els espanyols, CiU és capaç de promoure l'estat propi a la UE, sense trencar els pactes que mantè amb el PP a la Diputació de Barcelona i a diferents ajuntaments

Són els avantatges de disposar d'una bona maquinaria propagandística i del fet que un gran part de la seva clientela està disposada a acceptar-ho tot dels seus dirigents, convençuts com estan de esser  la Catalunya autèntica.

Tot el contrari és el cas del PSC. Els socialistes sempre reben garrotades. SEMPRE, facin el que facin. Quan el PSC coincideix amb el PSOE, és evident que ho fa perquè és una sucursal. Si defensa coses com el dret a decidir i el PSOE no hi està d'acord, els mateixos que l'acusen de sucursalistes, no reconeixen que el PSC discrepa o s'enfronta al PSOE. Prefereixen subratllar que els socialistes espanyols menystenen als catalans. Una bona mostra d'aquest plantejament l'ofereix avui mateix un titular d'El Punt/Avui : "El PSOE es desentén del PSC".
De ben segur que al carrer de Nicaragua, seu del PSC, ha comés molts errors, polítics ni de comunicació, però mai fins a l'extrem de que tot, facin el que facin, ho fan malament.

PSC i PSOE: El divorci

Diumenge a la tarda. Hem coincidit uns quants amics, tots exmilitants del PSC. No tots entre nosaltres veiem igual quin és el futur que convè a Catalunya, però estem d'acord en que ha arribat el moment en que el PSC es deslliuri de la tutela del PSOE i deixi d'actuar condicionat pel temor a fer enfadar a Ferraz.

Tots pensem que el risc de divisió social que va propiciar la creació del PSC ja no existeix. Hi ha hagut un relleu generacional que ha canviat radicalment l'escenari politíic i social del país i que fa que la por a la divisió entre "catalans" i "castellans" ja no tingui sentit. 

A més, ha quedat palès que la gran majoria de socialistes espanyols ni entenen ni desitgen el fet diferencial del PSC en el marc del socialisme hispà. El dilluns ens venen a donar la raó les declaracions de Rubalcaba rebutjant  el programa del PSC que defensa la realització de referèndum d'autodeterminació, i les patètiques  declaracions del suposat socialista José Bono, reclamant que el PSC faci fora a aquells dels seus militants que estiguin per la independència.

Sembla que ja no hi ha res a fer. .

Partits en crisi en una societat en crisi

Vet aquí quin panorama més esfereidor: El PP, amb un Executiu inoperant que no n'encerta ni una i  que ens porta cap a la misèria més abosluta; un partit,a més a més, dividit entre els aznaristes i esperancistes que aboguen per un estat unitari i els rajoyistes que volen una descentralització aparent, i amb barons que planten cara a Rajoy pel finançament.

El PSOE está dividit sobre tot, amb un líder qüestionat i amb nombrosos aspirants a seure a la seva cadira, amb uns barons que no volen sabe res de federalisme i uns altres que en defensen una versió extraordinariament light. Per la seva part, el PSC, dividit i desorientat i que podria fer seva la grollera descripcio de que "quan un està de pega, fins i tot amb els c.... ensopega". Amb una certa regularitat apareixen embrions d'escisions, acompanya un discurs que vol ser coherent: "respectem el dret de decisió, però arribat el moment votarem a favor de seguir amb més autogovern en un Espanya federal", amb declaracions que confonen a la gent i, això sempre, amb la col.laboració inestimable d'un PSOE que no simpatitza gens ni mica amb els postulats del seu "partit germà".

Una altre formació que té seriosos problemes, tot i les triomfals previsions electorals, és CiU. Té a uns quants dirigents embolicats en tramas judicials ben lletges i està dividida entre CDC i Unió sobre el camí a seguir en el futur. I si fos tan sols això.. A la mateixa CDC dubten si han d'anar cap a la independència, a un estat confederat amb Espanya o en acceptar qalsevol cosa que Rajoy els hi ofereixi despres del 25-N. 

Aquest són els partits en els que hem de fer confiança per que ens arreglin el present i el futur d'una societat en crisi?

El sondeig de RAC1 o el fracàs dels polítics

Després de tres mesos en què la independència de Cataluya ha marcat tots els aspectes de la vida quotidiana del nostre país resulta que, a dia d’avui, les eleccions del proper 25-N, malgrat el caràcter plebiscitari que Artur Mas els vol donar,  portarà a les urnes gairebé el mateix nombre d’electors que varen fer-ho el 2010.

De fet,  tan sols es pronostiquen 67.076 votants més, el que suposa un 1,24% més de participació que llavors. Al menys, això és el que indica el sondeig difós aquest dimarts per RAC1. Segons les dades de la consulta, el mes vinent aniran a votar 3.219.706 catalans, xifra que suposa un 60,02% de participació. 

Aquesta previsió, de complir-se, faria que a les urnes hi haguessin anat tan sols 67.076 votants més que el 2010 quan el nombre de votants va ser de 3.152.630 (58,78% de participació).

Cal recordar que el 2010, la convocatoria electoral va estar marcada per una etapa final del Govern d’esquerres en  plena decadència i amb totes les previsions donant com a guanyadors a Artur Mas i a CiU.  És a dir, no hi havia possibilitat de cap sorpresa, tothom sabia qui guanyaria les eleccions. Cal tenir en compte que  aquest és un factor que provoca l’abstencionisme tant per part d’alguns dels que creuen que la victòria està assegurada, com tambè per part dels que es veien derrotats de bell antuvi. El partit no tenia color.

Ara la situació és molt diferent . Estem parlant les 24 hores del día i des de fa mesos,  de la futura independència de Catalunya. De la consulta que s’haurà de convocar, de la necessitat que les eleccions del 25-N proporcionin a Mas la majoria absoluta que aquest reclama per conduire el país a noves fites. I malgrat tot, la participació no està previst que augmenti.

Què ens esta passant?  I si resulta que som molts els que parlem de la futura independència  i que en parlem molt, però que hi ha una bona part del país que passa del tema, de la mateixa manera que hi ha moltes persones que no creuen ja que els polítics puguin o vulguin arreglar la greu situació econòmica que afecta, sobretot als treballadors?

Perquè, resulta que CiU augmentarà –es clar, desprès de tot el protagonisme de Mas, tan sols faltaria que 

no captés vot útil nacionalista-- , però, segons els sondejos, encara no ha aconsseguit fer-se amb la majoria absoluta.

Pel què fa a la resta de partits, gran davallada del PSC amb el conseqüent benefici de la resta de partits (des de CiU a C’s passant per ICV, ERC i el PP). Però  és que aquesta clatellada ja la va rebre a les darreres eleccions catalanes i a les generals. O és que algú pensa que els mals del PSC han començat ara amb el debat independentista?

El cas és que la gent no vol anar a votar, ni per la promocionada qüestió de la independència, ni per les retallades que ens amaguen tant com poden. La gent,  sinó tota, sí molta gent , ja no creu en res. A la gent porten massa anys enredant-la.

Per cert, segons el sondeig, els catalans suspenen la gestió del Govern.

(Article publicat a eldebat.cat)

Pedro J. vol reformar la Constitució i retornar a les nacionalitats històriques

Llegint El Mundo amb una certa freqüència es fa difícil de creure que el seu director, Pedro J. Ramírez, el diumenge passat plantegès a la seva carta setmanal la conveniència de reformar la Constitució (fins i tot acceptant algunes de les propostes reformadores presentades pel PSC). Però ho va fer.

Ben mirat i amb tots els matiços que s'hi vulguin fer, el que el polèmic periodista plantejava era una mena de come back constitucional.

Ho feia sense fer servir els termes nacionalitats i regions que figuren a la Constitució i que, en un principi, marcaven una clara assimetria de competències entre Euskadi, Catalunya i Galicia --les conegudes com nacionalitats històriques-- i les altres comunitats, descrites com les regions. El que plantejava Pedro J. Ramírez,  sense massa subterfugis, és una recentraltzació de l'Estat amb una disminució de facto de les competències de les regions (que es regien per l'article l43 de la Carta Magna) mentre que les tres nacionalitats tindrian un tractament clarament diferenciat.

Aquest es el fragment de l'article que fa referència a aquesta possible reforma constitucional:

"El jefe del Gobierno ha dicho que el proyecto independentista de Mas es «un torpedo en la línea de flotación del bienestar» y su ministro de Justicia ha llegado a alegar que la propia España sería incapaz de mantenerse en el euro si Cataluña la abandonara. O sea que va a ser que no. Sólo puede ser que no. Cualquier iniciativa soberanista que venga de los parlamentos catalán o vasco tendrá que ser rechazada por el Congreso con la misma contundencia que lo fue el plan Ibarretxe; y todos los medios legales -todos- deberán ser empleados si quienes acaban de tachar al ministro Wert de «preconstitucional» se declaran unilateralmente «postconstitucionales», como detalló anteayer Mas.

Pero es evidente que la democracia española no puede limitarse a decir una y otra vez que «no» sin cambiar las circunstancias que han hecho crecer el independentismo catalán y vasco, pues podría terminar ocurriendo que sucesivas elecciones elevaran la mayoría actual en pro de la autodeterminación hasta un 70% o un 80% que, consolidado en el tiempo, haría moralmente insostenible la aplicación de los preceptos legales.

Urge salir al encuentro del problema y no existe otro instrumento -si alguien lo conoce que lo diga- sino iniciar un proceso de reforma constitucional que sirva a la vez para reforzar los poderes del Estado, reducir el coste del modelo territorial y diferenciar a Cataluña, el País Vasco y Galicia del resto de las autonomías o regiones. Si el PP y el PSOE se ponen de acuerdo y la UE hace ver a los nacionalistas que fuera de los actuales Estados miembros no hay salvación, debería ser posible acometer una negociación seria y realista con partidos como CiU y PNV.

En esa negociación estarían sobre la mesa la financiación y las selecciones deportivas pero también la enseñanza en español y la lealtad institucional. Si la negociación fracasa seguiríamos como hasta ahora, sólo que más cargados de razón, y si tuviera éxito desembocaría en una España unida pero asimétrica, como lo es en realidad. Eso permitiría llevar a referéndum un proyecto de reforma constitucional que obtuviera un apoyo popular parecido al de 1978, zanjando durante varias generaciones la cuestión".

Aunque la solución no sea el federalismo, en la medida en que supondría consagrar de iure la aberración fáctica de los 17 mini Estados actuales -¿para qué diablos necesita la Rioja un parlamento?-, la iniciativa de reforma constitucional que anuncia el PSC bien podría ser el mecanismo de ignición de ese proceso. Mucho más lejanas estaban las posiciones de partida hace 35 años y todos cedieron en pro del pacto. La solución no es aceptar, como propone Rubio Llorente, que los catalanes decidan solos, sino decidir todos los españoles juntos sobre algo que pueda contentar también parcialmente a los catalanes.

Oriol Pujol i un exdiputat de CiU van organitzar el repartiment d'ITV's

Una informació d'Antonio Fernández publicada a elconfidencial.com

Oriol Pujol, secretario general de CDC, ofreció directamente al exdiputado de CiU y abogado de Itevelesa, Heribert Padrol, que fuera éste “el que dicte las bases del nuevo concurso” de las ITV de la Generalitat. Eso es lo que denuncia en un nuevo informe la Agencia Tributaria incluido en el sumario del caso.

¿Y quien es Heribert Padrol? Ni más ni menos que un exdiputado de CiU en el Congreso (fue número 2 en las generales del 2000), que había ejercido como delegado especial de Hacienda en Cataluña y cuyo nombre, por si fuera poco, había sonado en esta legislatura para ser consejero de Economía con Artur Mas. Lo más llamativo, sin embargo, es que representa los intereses de uno de los operadores del sector y a pesar de estos intereses se le pone en bandeja cómo se han de distribuir las nuevas estaciones de ITV de Cataluña.

Padrol habló del tema con el propio Oriol Pujol, secretario general de CDC. Mientras tenía lugar esa reunión, el secretario general de Convergencia llamó a su hombre en la Generalitat, Josep Tous, para comentar el tema. Tous es el presidente de la sectorial de Industria de Convergencia y, aunque oficialmente no constaba en el organigrama de la Generalitat, era el que en realidad mandaba en el área de seguridad industrial.

Oriol Pujol.- Muy rápido, muy rápido. Estoy con Heribert Padrol (...) Itevelesa renunciará a las tres (ITVs) que tiene en Manresa (...) ¿Qué le podría caer, aproximadamente? ¿Qué podría tener como compensación? [Padrol defiende los intereses de la operadora Itevelesa].

JosepTous.- O sea, te explico: Itevelesa... lo que yo les ofrecía es: sacaban la de Manresa, la ponían en otro lugar, en otro municipio y además les dábamos una en el Baix Llobregat, aumenta...

Oriol Pujol.- Ah, por tanto no es renunciar a Manresa, es desplazarla...

JosepTous.- No. Ha de salir de allá.

Oriol Pujol.- Desplazarla del municipio, sacarla del municipio...

JosepTous.- Sacarla de la comarca (...) Sacarla del Bages y ponerla en otra comarca y ganar una en el Baix Llobregat.

Oriol Pujol.- Perfecto, pero, entonces, ¿los lotes cómo los harás? Porque para que ganen una más, ¿cómo harás el lote?

Josep Tous.- Porque sacaré su lote que habrá las dos que ya tienen más una, más dos más.Y entonces...

Oriol Pujol.- ¿Harás lotes de cuatro?

JosepTous.- Sí, el lote será de cuatro. Su lote será de cuatro.

Oriol Pujol.- Vale, vale. Escucha.Yo se lo digo [a Heribert] para que tranquilice a Itevelesa y continuar trabajando, ¿eh? Él ya sabe que tú y yo vamos de la misma manera.

Una oferta irresistible

Los implicados en la trama pretendían realizar una revisión de oficio de las obras en las estaciones adjudicadas por el anterior Gobierno, ya que había un plazo legal para acometer dichas obras. Sabedores de que algunas estaciones no están terminadas,pensaban utilizar los informes de los inspectores para presionar a los operadores y que aceptasen el nuevo plan territorial y el nuevo concurso que les proponían.

JosepTous.- Itevelesa se puede tranquilizar. Pero es que, además, el día 4 de noviembre tenían que haber acabado todas las obras y no las acabarán. O sea, que están incumpliendo. Y la orden de adjudicación dice: si en un año no cumples, pasa automáticamente con el segundo ganador. O sea, que les conviene mucho...

Oriol Pujol.- Pero no nos encabronaremos con Itevelesa ahora por esto, ¿no?

Josep Tous.- ¿Qué?

Oriol Pujol.- Te ha de servir a ti para llevarlos a tu propio terreno, pero no para machacarlos.

Era lógico. Las afinidades políticas de Padrol, de Pujol y de Tous están fuera de toda duda. Tanto es así que, a pesar de ser parte, ofrecen al exdiputado de CiU que se implique directamente en la confección de las bases del nuevo concurso

Josep Tous.- Ya le dije a Heribert que me ayude.

Oriol Pujol.- Si quieres, Heribert te ayudará con esto.

JosepTous.- Claro, que él me ayude a poner las bases del concurso para que le vaya bien.

Oriol Pujol.- Pues venga.

(...)

Oriol Pujol.- Habla con Heribert de cara incluso (...) jurídico, ¿eh?

Josep Tous.- Sí. Vale. Dile... bueno, ahora yo me voy de viaje...

Oriol Pujol.- Bueno, ya os buscaréis, ¿vale?

Josep Tous.- Pero cuando vuelva o antes, ya lo llamaré, ya me pondré en contacto con él. Pero lo que es muy importante es que seamos proactivos y vayamos al Departamento diciendo, escucha, entendámosnos.

Oriol Pujol.- Sí, pero Josep... yo creo que vamos lentos. Te lo digo de verdad, ya te lo he dicho mil veces. Yo creo que vamos lentos.

Josep Tous.- Ah, pero yo no marco el ritmo. A ver, cuidado, yo...

Oriol Pujol.- Sí que lo marcas tú. Tú le das el paquete resuelto. Este tío te lo comprará y si no, haremos que te lo compre.

JosepTous.- Hoy le he dicho a Germà Gordó [secretario del Gobierno]: ‘Germà, revisión de oficio y empújame un poco’. Se lo he dicho así.

Oriol Pujol.- Vale, vale.

Josep Tous.- Y a Canós le dije el jueves pasado: ’Decide revisión de oficio y comencemos’, ¿me entiendes. Yo les apreté, pero claro, si no acaban de tirar...

Todo atado y bien atado

Las relaciones entre JosepTous y Heribert Padrol también son fluidas. El 7 de octubre del año pasado, ambos se citaron en la cafetería La Farga, en plena Diagonal de Barcelona, para negociar. Allí, fueron seguidos, vigilados y fotografiados por los agentes encargados del caso.

En conversaciones telefónicas intervenidas por la Policía, Tous pacta con Padrol que su cliente, Itevelesa, se avendrá a un acuerdo con la Administración y que cuando hagan las condiciones del concurso, las dicta el propio Padrol, aunque sólo hay una ITV vetada, a la que tienen que renunciar, que es la de Manresa, pero le mantendrán las otras dos y le regalan una tercera.

Tras el encuentro del abogado con Oriol Pujol, el tema se encarrila. Al día siguiente, Tous habla con el subdirector de Seguridad Industrial de la Generalitat, Isidre Masalles, y le comenta que ya ha hablado otra vez con Padrol y “está alineado y asesorará a su cliente en esa línea”. El 4 de noviembre, vuelven a hablar y Tous le anuncia que explicará a Padrol que habrá una revisión [del plan territorial de las ITV] de oficio y que cuando vuelva [iniciaba un viaje de 15 días a Sudamérica] irán a ver al director en relación con los dos operadores [Itevelesa y Atisae] “para que se sientan parte del proceso y vean que no se va contra ellos, sino que se va a asegurar todo para que quede bien jurídicamente”.